dimarts, 20 d’octubre del 2015

Nusos

...
Les estrelles captives als ulls, la mirada jutjant la foscor
L'aire recita el poema: Al centre, on el temps descansa
l’imperi infinit s’estén a les capçades dels forats negres
arrels serpentejants remouen el passat enterrat buscant-se
L’ultima aventura de l’albí dins l’espassa
Bastien tornant a llegir-se una altre vegada.
El viatger que creua els mars per trobar-se
tres dones filant el camí a seguí
El cabell roig la sang i el goigs
De negre la són i els ports
sargit de sol els records.
Davallà de la torre del oracle
al laberint de les històries.
perd el rumb i les memòries
guarda una flor del pinacle
la terra pels seus creadors

L'arjenauta no veu res,
d’unes ordres els records i temps,
molt de temps, per repassar-les
ubicar l’antena, esperar resposta.
no notà el cos, només pensaments
S’imagina que és mou,
que posa l’antena
que rep la resposta
i pot començar a radiar
La flor metàl·lica il·lumina els voltants
la sortida, l’únic punt que roman fosc
les parets rallades
surt a dalt d’un cim
de cua d’ull veu el bosc,
on fixà la mirada tot s’esvaeix.

Camina, creua els arbres
te visons d’històries  passades
una saba que puja fins les fulles
on acaben amb mil·liars de finals,
diferents o iguals,
trobà el coet,
a la cabina,
és trobà parat.
entrà a l’emissor.

...
-Tenim una reentrada!!
és dirigeixen a la maquina, paren petites explosions i fums, porten extintors, revisen pantalles, indicadors, i tornen amb eines per obrir les portes bombades, a dins ja un robot d’aspecte grotesc, portà armadura, unes pells i una espassa, fan cares de no entendre res, no es el que esperaven. El que portà la cisalla, obre l’armadura i veu a dins el cos del robot l’espai, i milers d’estrelles, els altres s’apropen, miren un espai immens dintre un robot trencat, fan cara de sorpresa, no saben d'on surt el robot, i menys que portí el univers a dins, i menys encara que un nen s’apropi flotant, fent cara de reconèixer-los, un s’atreveix a agafar-lo quan és ben a la vorà, surt del buit en una plujeta d’estrelles, comença a plorar, intervenen ràpidament, la zona és perillosa, trucades infermeres. un encarà tornà a mirar el buit del robot i només i veu quincalla que s’esfondra davant dels seus oxidada.

...
-Te febre que no surti al pati, ara el venen a buscar.
te tres anys seu a la taula de mig hexàgon, amb els seu gran llibre d’animals, primet, encara no duu ulleres, mirà concentrat la paginà, dos guepards jeuen a la pàgina dalt d’una acacià de la sabana.
-Que fas?- preguntà una nena sota una cortina de sol alçant-se amb els braços recolzats al ampit de la finestra.
-miro els tigres- passa amb cura la pagina més llarga que el seu braç. Veu un tigre enfadat, ensenya les dents avançant entre les herbes altes de la riba d’un riu, el nen aixecà el cap sorprès, la nena ja no ha marxat, es fixà en las lletres mossegant-se el llavi, "tigre". Tornà a mirar per la finestra, entren molts xisclets i sol, assegut no pot veure com corre pel pati el lleó, es fa un tall petit al dit al passar al elefant que el mira com plorà.

...
La lluna plena  rere el temple, dalt del cim rodejat de milers de flames, les torxes de les hordes, pujant lentament al so dels tambors, només restava un guardià, a dins agenollat davant la relíquia l’espassa que no ha de ser desaveïnada. aixeca el cap, adornat amb la cueta tradicional, allarga les mans, l’esquerra a la beina, la dreta al mànec en quant sap que han entrat, només son ombres retallades per enfront les flames que les segueixen. Colpejà amb la fusta, en un cop sec la beina surt disparada, la fulla es més fosca que les ombres talla. és retiren, amuntegant-se la porta i travessant les parets. Ataca amb l¡espassa alçada. La sang dels cossos mutilats flueix cap l'assadegada arma. cada cop pesà més,  el monjo es va inflant amb la fúria. Ja no talla borra els enemics, descendint cap al peu del turó, d'on venen els sons de les ordres de marxà. no sona encarà retirada. el vent girà al voltant seu. La lluna més gran il·lumina la batalla, ningú s’enfronta al guerrer, segueix avançant, creua el riu, on l’aigua puja contra corrent fins la fulla, els cops que dona ja no segueixen cap ordre , travessa el que toca fent-ho desaparèixer, deixa un rastre de solcs profunds al terra, els enemics són atrapats en remolí o cauen a l’espassa  així com el pols les pedres i els rocs i troncs i fulles que  el segueixen fins a la fulla on desapareixen. El cel s’enfosqueix mitja lluna la cobreix  quant comença a eclipsar-se. Els tambors ja paren, la guardià no pot fugir. no quedà ningú, els estendards del enemic voleien cap a la desaparició, la fulla recolzada al terra la beu com si fos aigua. No queda res del campament, però entre la foscor hi ha un ombra persistent rient satisfeta de la seva victòria, cap a ella avança, el guerrer amb dificultat, sobre el terra que s’esberla i flueix cap l’espassa, corre però no avança, els peus s’enfonsen al terra, segueix movent-se per no enfonsar-se del tot en el tifó que gira sota seu i l’hi envolta fins desembocar a la fulla. L' ombra l’observa. El guàrdia s’elevà sobre una roca que surt de enmig de la pols i pedres com una balena sortint a respirar a la superfície del mar, agafà impuls i salta. El cel s’incendia, cau a sobre seu com una brasa. es manté en l’aire, Flota entre la terra que s’esfondra i el cel cremant, el satèl·lit  tot magma rogenc es absorbit per l’afillada arma que aguanta sobre el cap, la mànega de fang assoleix tambè la fulla.
Colpeja l’ombra amb la mitja lluna de foc. 
l’explosió de la roca fosa contra el terra i aigua llancen el guardià amunt, lluny del infern que crema la terra.

-He de trobar una beina- mirà la destrucció a sota seu- una nova beina...

...
-Ara mateix tothom està aïllat dels altres veient aquet informatiu, l’estat major ha resolt que preservar l'intimitat i les llibertats bàsiques per viure només és possible, abolint el dret a reunió de formà immediata i total. A partir d’ara ningú tindrà contacte amb ningú i jo el president serè l’ultima persona no autòmat que veureu. Les criatures a partir d’ara creixeran sense veure ningú, desenvoluparan un idioma individual, i una ensenyança personalitzada volitiva....


...
-Sempre hem viscut al Làrix- però quant jo era petit, podíem volar de branca a branca, i mai es secava així com nosaltres tampoc o fèiem, n’hi a sota seu n’hi lluny. Abans no hi havia ombres ni tampoc llums, ni foscor. El cel o envoltava tot...
El dia que el cel ens caigué al cap, només ens ve’m salvar els que érem al Làrix, el cel que fins ara no tenia fi, ens queia a sobre amb un gran soroll, veiem cada cop més a prop on s’acabava, i a l’altre banda milers de boletes de cel que s’allunyaven i una que cremava, el sol que ara ens asseca va néixer llavors, altres boles van caure contra el terra explotant i desapareixen absorbides pel terra...
La culpà la tingueren els que canviaven el so de les paraules per això heu de parlar correctament... no em puc n’hi imaginar que podria passar si no ho feu així... per això els cels es van dividir i separar i caigueren sobre nosaltres. De nit quant d’infern de sol s’amagà es poden veure els altres cels com segueixen allunyant-se.
També fou culpa dels que volaven per sobre el Làrix ofenent-lo per això no heu de pujar als arbres.
-això que expliques és producte de la teva imaginació vell xaruc!!
-Fora d’aquí blasfem!!

...
-o sigui cada element d’una novel·la també te presentació, nus i desenllaç, però en el nus presentes els esdeveniments com recauen tots en un mateix moment, per precipitar-se cap el desenllaç, en el nus del nus està concentrat la idea principal del escrit. tota l’obra girà al voltant d’aquell moment, intentant explicar-lo...
-vols dir que la restà del llibre es pot tirar
-no, ... be si, depenent de les pretensions del autor, si està prou segur de la força de las descripcions del nus, per que no deixar llibertat als lectors per que en segueixen els fils solts.
-tu el que et passa es que et fa mandra escriure mes de 250 paraules seguides...
-S’ha escrit molt sobre escriptors, el mateix buscant Godot podrien ser uns personatges en busca d’un escriptor...             ...t’imagines un novel·la d’uns que busquen el nus mes perfecte per una novel·la i no el troben, però algú els llegeix i li ve al cap el un nus perfecte...
-ja deu estar fet això...            ... i una novel·la sense nus, tot presentacions de situacions sense arribar a coagular amb res
-Que dius, seria com una col·lecció de descripcions inacabades...
-Si que cada una du a la següent, presentant més personatges i localitzacions
Beu i reposa la mirada sobre la llibreta sobre la taula.

-que penses?
...

...
Sempre discutien pel mateix
-Ja t’estàs inventant coses
-es pot fer, es pot viatjar en el temps
A les golfes entre les andròmines velles, tenien un tipi de joguina.
-Va anem a baix.
-deixem la llanterna, vaig a fer-la funcionar ara.
-Com quant deies de crear un híbrid de gos i gat, quasi em treu un ull el Miolet.
-donem la pila- obre la lot i en treu la bateria de petaca, s’apaga la llum. Segueix el petit- tinc el mapa del invent al cap, dins una neurona ara només he d’engegar-la.
-Ja saps que diu el pare de llepar piles?
un soroll recorre la sala en les penombres i una remor com de sorra arrossegada per les ones, com quant es destapa una ampolla i sents el bombolleig del gas després de la tímida explosió.
-Jan! Jan! on ets? no facis broma? - Buscà a les palpentes, ni  pila, ni  germà, no hi ha res a dins la tenda.  

...
La sala d’interrogatoris, dos comissaris amb el vestit arrugat, papers i carpetes amuntegades a la taula metàl·lica, a l’altre banda del vidre, el presoner.
Dels dos policies, el gras te el poc pel esvalotat i està suat, seu  força tranquil mirant a l’altra banda del cristall, el jove encara conserva una mica de la feina feta ja fa moltes hores per sortir de casa presentable, no deixà de moure’s i remugar, ara seu mirant al terra, agafant se el cap amb les dues mans.
-No hi podem fer res, ja podem tancar-lo i tirar la clau.
El jove agent no contesta tot i que segueix remugant.
Obren la portà d’entrada 
- ha vingut la detectiu...
-fes-la passar
-com si pogués impedir que entres - s’aparta de la porta el uniformat.
L’androide entra, no saluda, i va cap a la portà que comunicà amb la sala on es el reu.
Està lligat a la cadira per les mans i peus, les ulleres trencades sobre la taula.
Te la roba molt tacada de suor, però mante el cap alt, amb la mirada fixa.
La maquina d’aspecte femení, no portà robà, no està gastant esforços en mantenir la aparença i es mig transparent, menys la cara on uns ulls daurats brillen de ràbia.
-Agent no l’hi faci mal, almenys deixi’l que pugui parlar.
-El deixaré com nou- la veu surt del altaveu de la sala.
L’autòmat obre el pany i entra a la sala d'intrrogatori.
-Com vas completar la clau d'acces?- segueix usant l'altaveu de la sala
el reu no girà el cap, però somriu.
-Cap processador pot completar la clau, el processador central la genera des de que es va engegar i cap computador és més ràpid que ell, sempre és el primer en actualitzar.
baixa la vista, parpelleja, passen molts minuts, fins que la seva voluntat cedeix
- Ja ho se tot aixó,tothom ho sap, vaig trobar una clau física, com la dels panys antics i vaig trobar la porta del darrera, la vaig usar, ... i si vaig modificar el programa!
-on es aquesta clau?
-no ho se.
-la porta del darrera te l’has inventat.
-Et juro que hi era, deu haver canviat de lloc.
-Menteixes
el silenci durà fins que l’autòmat tornar a pressionar la ment el noi amb la seva.
-Creus que es possible que t’enganyi?- gemega atordit.
L’androide es situa enfront del presoner obre les cames i braços, es va fent sòlida poc a poc, milers de fils s’intueixen que tensats de la punta dels dits es dirigeixen cap el noi.
te els cabells de punta, els altaveus s’apaguen just abans que comencí a cridar, els dos policies a l’altre banda del vidre no poden fer res, el gras es gira d’esquenes, l’altre tampoc mirà, però intenta obrir la porta. L'assegut mirà les pantalles de les càmeres de la sala, quant veu que només emeten interferències, s’aixeca i a contra cor es recolza al vidre com a únic testimoni.
Infinitat de talls microscòpics a la pell i un de llarg a l’esquena han permès treure tota la pell del presoner, està immobilitzat, però la musculatura a la vista convulsiona i els ulls giren a les conques, els fils ara són visibles pel roig de la sang que els recorre. Els fils van  dels músculs seccionats, que va organitzant en una prestatgeria imaginaria, al interior de la maquina. Quant acaba amb els músculs comença a treure els ossos que organitza a l'altre costat de la sala, com un mostrarí macabre de recanvis per humans. El fetge, pancreas amb l'aparell excretor i tota la llargària d'intestins flota per sobre el cap, el estomac encara enganxat per l’esòfag al crani. Queda on hauria de ser el sistema sanguini, els pulmons, enmig el cor bategant a punt d'explotar i la columna vertebral, els ulls de la calavera mirant fixament a la cara de l’androide. que segueix teixint la seva teranyina de sang al voltant seu i per tota la sala.
Els ossos del crani es separen per les sutures, una boirà roja recobreix tota la sinistre figura, les vertebres s’obren en dos parts, tot ès a la vista, la boira de sang s’intensificà. Per tota la sala comença a escampar-se el núvol de pols d’ossos, carn i sang. Està empetitint tota l’estructura, tot els òrgans, fent minúsculs talls i suturant, tornant a tallar i a juntar. No vol deixar de mirar però es rendeix, el jove segueix maquinalment intentant obrir la portà sentat contra la porta, va cap ell, l’aixeca i se’n van a forà, cap a casa.
Quan va tornar la gravació a funcionar va gravar a l’androide asseguda en un toll de sang donant el pit a un nadó, dient-li:
-Els nens bons no menteixen a la mama ¿ oi que no, maco?

...
Ha trobat una porta. a les parts més obaga del edifici. Ha corregut mesos per la ciutat, amagant-se entre les plantes de les feres armada amb pals i cordes, menjant dels arbustos que creixien arrenglerats en las costeruts nervis que aguanten els edificis. recol·lectant quan els fruits encara eren verds, per avançar-se als recol·lectors. Ha punxat a debades el terra moltes vegades fins a trobar el hidropònic per veure aigua. No ha fet foc, no els ha vist, no els ha sentit, però n’ha vist les marques territorials dels indígenes de superfície.
Marcà el seu codi d’identificació, cridà el seu nom, si ella ho sabes que ho fa diria que resà, almenys desitjà que s’obri la porta. quant ho fa el robot comença a escanejar-la. sent les corredisses per sobre la portà i darrera seu, s’esmuny entre el servent  i la paret, una cordà s’enrotllà al cap de la maquinà, la portà comença a tancar-se, pals i pedres s’hi interposen. Ella segueix corrent, posaran l’edifici en quarantena te que corre cap els transports, Ràpid.



Referents:
Ende, Moorcock
Time Masters
Fauna Animal Africana
Lobo Solitario, Inuyasha
Esperant Godot
Quim Monzó
Sender i el seu gat que reviu a mitja autopsia, quan acaben d'arrancar-li tota la pell, Ex-Machina, la primera llei de la robòtica del "patillero" rus-america.
Pedrolo


Llicència de Creative Commons

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada