pròlegs i crítiques per a llibres que no escriuré

pròlegs i crítiques per a llibres que no escriuré

...Magnitud imaginària...

jo era conscient que amb crítiques a llibres no escrits plagiava a molts escriptors de ciència ficció que ens parlen, de enciclopèdies i teories que no ens mostren senceres... no se ells, però jo no és solament per mandra, també per insinuar una idea, i deixar al lector treballar-hi al seu gust. Quan ho sorpresa, ja no es pot ni plagiar a gust que ja et trobes algú que ja ho ha plagiat, en aquest llibre de pròlegs, Lem per això usà el recurs amb aquesta intenció, però lamentablement fracassa al desenrotllar fins l’últim punt les idees, genials per altra banda, no deixant al lector amb la sensació de llibertat al acabar els pròlegs, al contrari, doncs res mes s’hi pot afegir donada la profunda saviesa del escriptor hangar. jo el seu llibre no l’he llegit però ja me’l conec, no deixarà cap fil solt, tot i entortolligar-los fabulosament.

Part del problema parteix de las editorials, que com drapaires tot va a pes, i no publicaran un llibre on les tapes pesin més que els ful.

Cap escriptor que no en puguis llegir l’obra completa en hora i mitja, o almenys un recull del millor que en doni una visió exacta dels seus fonaments està essent sincer, a allargat els textos, ha repetit idees, i va pel mon fotut pels terminis de publicació.

El treball de Lem es poc conegut forà dels àmbits d’aficionats al gènere. és un del millors i donat que està escrit en hangar, quan no s’entén el text, t’apiades del pobre traductor. I entens que allà hi ha alguna perla intraduïble.

Els elements que en destacaria son:

-El humor (el pilot Prix penjant la roba a la finestra de la nau, sense explicacions  es al futur...)

-La criticà ferotge a la visió del mon des de el punt de vista humà. En aquest sentit he pres la determinació de enfocar-ho tot al inrevés, es  pot entendre tot el univers partint del punt de vista humà, però abans hem d’entendre o redefinir correctament que és ser humà. Segurament Lem ja la hagi fet aquesta reflexió, però com William Gibson sortint del cine per no veure 2001, no penso llegir mes Stanislaw Lem.

-Les  complicades descripcions de el indomable, que comencen detalladament, complicades, geomètriques, gegantesques o fantàstiques i quan ets ha punt de lligar-ho tot , ho remata amb una metàfora amb elements desconeguts, marcians o futuristes, que et deixen l’arquitectura flotant dins la ment per sempre, quasi ho has vist però...

Amb comparació a ell, els altres escriptors de ciència ficció queden bastant malament, els que  han fet divulgació científica se’ls i pot perdonar el baix nivell, però al pròxim que tregui un best-seller amb nens en un institut  militar... o adolescents en un programa experimental...

Ningú podrà fer un episodi com el del examen final del pilot Prix, calb, grassonet, ja gran .....  amb la seva encantadora fòbia...

Els pròlegs han de parlar de l’autor del llibre, del context on va aparèixer, si es desconegut l’autor, el prologuista l’avalà al davant del públic, el pròleg de Lem al seu llibre de pròlegs és immillorable, el del prologuista que el prologà millor se’l salten.

... salvar el mon...

Si visquéssim 200 anys, no tindríem suficient temps per llegir el nom de totes les persones que viuen al mon, a un nom per segon i sense parar en cap moment. o si fóssim tots els habitants del planeta convidats a una festa presentar-nos a tothom degudament  ens costaria dos longeves vides. Com pot pretendre l’autor que empatitzem amb tot els habitants del planeta, sense caure en generalitzacions ni etiquetes.

¿com aprofundir en la forma de veure el món, les necessitats i les habilitats que puguem tenir cada un de nosaltres?

I bé no se l’hi pot negar que com a economista, dir que la seva professió no te gaire futur, n’hi estarà remunerada com fins ara... almenys per a ell segur que es cert.

Les solucions que proposa per la mútua confiança i cooperació, podrien titular-se de feixistes i d’envair  la intimitat de les persones com a mínim. substituir responsabilitat per propietat i al inrevés no pot funcionar si necessites tenir dos operaris vigilant que fa un tercer.

El únic bo del seu "utòpic" regim es que ell no hagués escrit aquest llibre, ni n’hagués pogut obtenir els drets o pensar en guanyar-hi cap reconeixement ni benefici. L’atac que fa a la propietat intel·lectual es irrisori quan mires com a llicenciat les seves obres.

...Lleis universals...

!!No compreu això que teniu entre les mans!!

El llibre pretén trobar la veritat absoluta, fracassant estrepitosament, començant per les primeres frases on insisteix, en poder diferenciar els llenguatges matemàtics, dels llenguatges pràctics. diferenciació que no aclaria per ningú, ni el mateix escriptor sembla tenir-les clares.

les deu normés que proposa, és podrien reescriure:

-Ell te raó

-la imaginació conté més informació que la observació, documentar-se com cal o dur a la pràctica experiments.

-En cas de discrepàncies entre realitat i teoria, la realitat t’enganya.

-la teoria de la relativitat es molt complexa, inventat unes paraules, i espera que per sort la realitat es pleguí a la seva voluntat, permeten entre altres coses, obrir un boca de metro fins a Gaminedes a 200 metres de casa seva.

-la teoria de la gravetat s’assembla tant a estendre el llençol sobre un llit que newton l’hi devia caure la poma al cap quan estirava les arrugues dels llençols, tot fent el llit. segons l’autor la lluna no cau a la Terra perquè no pot fer-ho.

 -Tot el que encara no entenem es aigua (al més pur estil Tales de Mileto) d’això en segueixen les lleis finals

-El espai buit? aigua

-Forats negres? aigua

-El temps que corre? aigua

-Tota la mística de les animes? aigua també....

Amb el que costa el llibre millor compreu unes garrafes.

Però be en resum, la seva teoria explica, la creació de complexitat precisa de més espai i més partícules, sense contravenir les lleis de la creació de matèria, és pot subdividir un partícula en dos? doncs segons l’autor només es pot dividir en infinites parts, relacionar la teoria de que es impossible trencar un espagueti en dos trossos, amb l’origen del univers ens semblar molt atrevit i així mateix a l’autor que intentar amagar-ne la analogia en el text amb poc èxit, aquí l’usarem sense dissimular, tranquem l’espagueti, ens surten tres trossos, ens fixem en un dels dos punts de trencament, observarem que en realitat era un trencament múltiple, si ens fixem en un d’aquets igual, les explosions nuclears al trencar espaguetis encara no han siguin demostrades , cuinin amb compte la pasta. Tenim dos trossos similars i infinits de petits, que segons el imbecil del escriptor formaran el medi nou per els trossos grans, doncs sempre seran rodejats del polsim i mai es podran estudiar com a ens aïllats, sempre tindran el seu entorn...

Relacionar la gastronomia italiana amb les proto-particules era ridícul, dir que l’espai es crea al tenir pols de partícules flotant al voltant és un absurd, ¿doncs per on s’han escampat les partícules espai? però seguint ell mateix aquet viarany, cert que hi haurà un espai buit previ però cap macro partícula i arribarà abans que les seves micro partícules d’espai. (sic però de plorar de riure). Encara no n’hi havia prou de dir burrades, que n’enfrontà una altre, aquet espai propí en cas de que algú perdí el temps imaginant-lo, ho faria en forma gasosa, i segons ell no és així, els buits es superposarien, el buit inicial seria sòlid immòbil, per sobre el buit líquid, i a sobre si és dona el cas els gasos macros. Per tant reclamaria injustament la teorització d’una substancià equivalent a l’èter dels antics grecs... I així ja posats amb les bajanades oníriques, d’una ment contínuament torturada amb estudis superficials, al·lèrgia a les formules o subministraments constant de substàncies pernicioses per el cervell, postula, (més aviat pústula)

les partícules espai des de el moment que aparegueren fins ara, sinó sempre en igual composició i formà, són la mateixa molècula,l’aigua que ens donà vida.

depenent del moment que aparegué i del temps que el univers ha estat submergit en aquets líquid és pot pronosticà:

-Des de l’origen:

l’aigua te estat de subvertiu-la quàntica i està implicada en la voluntat antimetropia.

-proto-plasma, tres minuts desprès de l’origen:

la partícula més abundant no és el hidrogén sinó l’aigua, ens és amagada a l’observació en els forats negres que actuen d’embornals.

-formacions galàctiques i expansió:

les partícules d’aigua aïllades passen a estat eteri cristal·litzant gracies a enllaços de Van der Waals llargs, si permeten que la llum viatgi a grans distancies o impedeixen una velocitat més alta, es un qüestió que ataca però en cap cas aclareix, ni a ell mateix menys als altres.

Els forats d’aigua (negres), segons la seva teoria serien taques en 2D inserits en l’espai, en contacte tots ells, la superfície seria aquosa absolutament normal (!?), però cap al centre, l’aigua entraria en fase etèria comprimida creant més espai que el ocupà l’esfera. si bé la bolota si atrauria gravitatoriament, el fet de que no n’escapí informació més que a l’acció gravitatòria es deu a que de totes les direccions que es pot moure la partícula o la informació sempre te més probabilitats d’anar cap al centre doncs hi ha més espai...

com estan units els forats negres i que també i estiguí unida la fossa de les Marianes es una explicació que el tarat de l’escriptor ens estalvia.

la part de com l’aigua és el temps, clarament inspirada en la poesia de Jorge Manrique, els sobreeixidors i embornals retornen l’aigua fins l’origen i allà la tornen a abocar, en una espècie de perpetu big bang... un sense sentit més que per sort no aprofundeix gaire, plagia unes quantes poesies i alguna cosa de la roda dels temps hinduista i amb això acaba.

No compreu el llibre, en soc l’editor a més del prologuista, l’autor ens va pagar l’edició i la distribució, i bé havíem de complir. Tenim un nom com a editorial i un respecte per als nostres seguidors, em vaig guardar l’as a la màniga de afegir-hi un pròleg en el contracte, i bé qui avisa ...
no és editor. També en va encomanar que l’hi tries un pseudònim, així que tot seguit els encomano a tornar el llibre "d’un imbecil qualsevol" allà on l’hagin agafa’t.

...Llibre blanc...

Ho ha tornat ha fer, desprès de l’últim llibre "gargots", on cada lletra era diferent, ara ha tret un llibre amb totes les pagines en blanc, en el anterior cadascú era lliure d’interpretar els gargots com volgués, en aquets tots els lectors arriben a la mateixes conclusions, entren en la dimensió de l’autor amb la ment en blanc, i en surten amb la sensació d’haver compartit una experiència mística amb la restà de la humanitat. Sorprèn que la elusió del missatge faci menys interpretable el missatge.

Qualsevol que dediquí menys de cinc minuts a cada pagina no estarà captant l’essència del missatge, es convenient llegir-lo d’una tirada, amb alguna pausa per dormir, no és recomanable menjar....

...Recomanacions....

-aquet llibre no es pot llegir a les fosques sense una llum adequada.

-posí la màxima cura al passar les fulles, procurí no tallar-se la puntà dels dits, tot i ser una ferida lleu no incapacitant, molesta molt.

-no llegir mentre condueix maquinaria pesada.

-no creui carrers de més de quatre carrils llegint el llibre.

-el llibre no es digerible si no es en petites quantitats, en cas de intoxicació o sobredosis acudeixi al metge.

-qualsevol fet relatat és fictici, encarà que es pot objectar que la inspiració del autor ve del mon que l’envolta, tenim proves mediques que acreditant que viu suficientment allunyat de la realitat, com per fer impossible relacionar el text amb qualsevol fet real

-si viu feliç, no llegeixi el llibre, tota posterior infelicitat, sigui causada o no pel llibre, no serà indemnitzada.

-no recomanat per pallassos, gent que tinguí por als pallassos o no els suportí i gent que no es vulgui sentir com un pallasso.

-si no sap llegir no proví de llegir el llibre

-aquets llibre no conté missatges encriptats, no ens responsabilitzem sobre cap reinterpretació, transliteració o cablà que es faci sobre el text.

...La Democràcia és morta...

En aquest recull d’estudis trobem moltes maneres d’usar la democràcia per els propis fins, en cap moment proposa nous sistemes polítics amb participació ciutadana o sense, la considerà morta per que pretén tenir-la sota control, si be el partit de l’autor no arribà mai a tenir representació.

És un manual d’actuació per apoderar-se del govern sense incorre en cap delicte.

veiem uns exemples, tinguem en compte que el temps per executar aquestes idees es necessita molt temps i paciència.

-Fomentar la alta natalitat dels teus votants, i una fèrrea dogmatització de les criatures.

-Entendre la llei d'Hont, residir on el vot tinguí més influència, i si es pot canviar de residència, sempre que sigui necessari votar en algun lloc. quan mes cops votis al cap d’un any més gran serà el teu partit i major serà l’efecte carro guanyador.

-portar votants del estranger amb afinitats ben definides.

fins aquí jugà el joc dels vots amb força elegància, veiem les altres que no ho son tant i incorren en delictes:

-fomentar la baixa natalitat entre els contrincants, i fomentar una actitud rebel a qualsevol doctrina.

-Centralitzar els recursos, serveis i industries en zones d’alta població per desvalorar els altres votants

-procurar que desapareguin votants contraris, ja sigui reduint les cobertures sanitàries, posant de moda nous esports de risc, esports nacionals amb riscos clars, distribuint noves drogues o hàbits autodestructius, o simplement precaritzant el país i obligant-los a emigrar.

Aquestes tècniques, si més no, només poden ser usades si ja es te molt de poder, per això s’entén que les intencions de l’autor han menat un cop rera l’altre al desastre electoral que ens te acostumat.

per això diu que és morta, no la pot utilitzar.

.

...Manaments...

El següent recull que ens ocupà pretén reunir tots els codis de conducta humans, fer-ne una mixturà i trobar-ne uns adients a tots. L’autor en la mesurà del possible intenta, elevar els codis de conducta a lleis universals impossibles de trencar. Però comencem pel principi la barreja de supersticions i sistemes de organització tribal, es barregen de igual a igual amb els dogmes de les noves religions, en cas de confrontació, es decantà per la moralitat pròpia, la de la Europa humanista. El ecumenisme extrem el portà a usar el primer manament cristià com a base coagulant de qualsevol misticisme, la frase "tindràs només un déu" quedà transformada com a llei universal en "tindràs un sola formà d’explicar-te el mon", similars reinterpretacions és duen a terme amb tots els manaments de tots els racons del món, "la dona que estimis serà la teva", "no pots canviar coses externes, però tu si", "ets la honrà dels teus progenitors o tutors".

En el "no matar", divideix el problema en varies parts, on neix el conflicte? en un mateix, i l’únic forma d’acabar el conflicte es canviar un mateix, encara que l’eliminis el contrincant, el conflicte existirà encara dintre teu, i tornarà a sorgir.

En temes més formals imposa una dieta vegetariana, sense usar el foc per res i abstenint-se de menjar faves, uns quants períodes de desdejuni al cap de l’any,

En unes cites a els manaments de Confuci que no passen de ser unes directrius de bon comportament

es pot observar una intuïció del mon dels microbis quan diu, "no tornis les sobres del teu menjar al plat comú.

El punt final a la obra es la suma de les supersticions, unes es resten de les altres, els animals malignes d’unes creences són els benignes en les altres, molts rituals per superar el trencament d’un tabú es basen en tornar a trencar el prohibit, sobrevivint a la purga de mistificacions, poques cosses més que cantar ben fort quant es va pel bosc, no gesticular davant de animals,  no mirar el horitzó al mar si ets hereu del tron d'Irlanda.

...Procognosis I...

Un estudi matemàtic del comportament de la il·lògica. Les premisses són poques i bastant  assequibles:

-La màxima expressió il·lògica és el missatge buit.

-Qualsevol missatge pot ser traduït en infinites llengües, però només el missatge buit segueix tenint el mateix significat.

-Qualsevol coneixement per descobrir només pot ser representat de formà il·lògica amb la lògica actual.

el tema dels missatges aparentment buits però que contenen espais blancs de diferent llargada resulta banal al cap i a la fi, així com els llenguatges que usen símbols per marcar els espais buits, estil guionet baix o canvi de tipus de lletra.

si el descobriment no implica una reestructuració de la lògica, no es un coneixement futur, simplement faltà dur a terme l’experiment adequat fruit de una combinatòria dels elements ja coneguts.

Per dur a terme exercicis de procognosis l’autor proposa una paràbola amb la pesca.

D’ham s’usarà un proposició il·lògica formalment, s’han d’evitar proposicions senzilles de traduir a proposicions certes, la jerarquia que proposa l’autor es la següent:

-canvi de base

-canvi de ordre en els numerals

-canvi de valor dels operadors

-canvi d’alfabet

-canvi de diccionari

-El canvi d’univers
es el que pretén obtenir amb l’exercici, si amb la proposició il·lògica s’arriba a l’últim nivell de traducció, es procedirà a dur a terme els experiments amb la nova interpretació de les lleis físiques.

S’han de evitar les contradiccions de punt de vista, el fet dir que la realitat és hol·logràfica, no deixa de ser una transformació coneguda, d’un mon en tres dimensions a un plànol amb dos dimensions amb les indicacions optimes per entendre’l simplificant el mètode per representar-lo, pràctic per usar però no trencador amb el preestablert.

Una bona concepció il·lògica del món et mareja i et fa perdre peu.

El llibre n’és farcit, només en comentaré la última, potser la més aberrant. El món es desintegrà del tot a cada fracció de segon, deixant al darrera la capa visible del mida d’abans de la desintegració, cada partícula es divideixen en infinites fraccions infinitament més petites, de totes les fraccions només ens és visible una de elles de cada partícula, reduint-nos nosaltres i reduint-se el univers visible,  la capa visible del instant anterior restà visible en els  diferents tipus de camps (electromagnètic, gravitatoris, modal, i altres paraules que s’inventa). La realitat que vivim s’empetiteix ràpidament. l’espai entre dues partícules també s’empetiteix en funció de si l’espai pertany a una partícula de escalà superior que també es desintegra i empetiteix... mantenint la distancià entre les dos partícules similar...

La llei de la termodinàmica no és contradiu ni en el univers visible, ni en el que deixem de percebre...

aquesta visió del univers em va fer vomitar del mareig sobre els complicats llenguatges geomètrics.

si be no entenc tot els passos lògics e il·lògics, aquesta visió va ser pescada amb P →no P .

Tot i així l’autor la descarta per que segons diu tota explicació al univers, tot i que ignorada per la ment no ha de ser estranya al cos, i ha de transmetre una sensació de pau al ser escoltada tot i que no entesa.

Per aquest mètode descarta la teoria del buit al 99% que es predica des de Rutherford i que la mecànica quàntica adapta canviant el buit per entorns amb un tant per cent de possibilitats de tenir una partícula

es decanta per un visió d’àtoms sòlids al estil de Democrit i els seus àtoms quadrats, rodons...
Doncs igual que creure en la terra plana duia a les ments a pensar en grans salts d’aigua horripilants, el fet que disparant amb una metralleta, els advocats desvien ben poc les bales, no deixen de ser-hi i alimentar-nos tot i aquesta particular manera de pelar-los. Àtoms sòlids però ben fràgils i difícilment observables. Proposa un parell d’experiments de cristal·litzacions i lloà a Emoto i les seves fotos de gotes d’aigua semi gelades.

El tot és res, p→ Ø, es molt semblant a l’ham de l’anterior prognosi, la nova pesca recentment començada només l’hi faltà la contradicció d’on partir, doncs es negà rotundament a usar un símbol per significar el no-res i P→  es una proposició incompleta, no una proposició contradictòria.

Sap en quin mar vol pescar busca igualar tots els elements buits de tots els conjunts possibles, i usar transcripcions per convertir qualsevol element de qualsevol conjunt en el nou buit, d’aquell i de tots els conjunts.

Sap quin peix vol pescar, que en la successió de tots els naturals estan codificats tots els mons possibles, totes les lleis físiques i la moda de la temporada que bé, possiblement serà anar amb la cremallera dels pantalons trencada com anava l’autor a la presentació del primer volum de Procognosis.

...San Nilamó...

Una figurà bastant poc coneguda del santoral, egipci antic que podria ser el patró del delegats de classe, presidents d’escala o qualsevol altre tipus de voluntari forçós al que endilguen un marró, sobretot si es obra i gracia de la voluntat popular. Ja era sant en vida pels seus conciutadans dels que vivia aïllat, en la seva cel·la tapiada a les afores de la ciutat. Hi han Màrtirs que han demanat que el botxí donés més foc a la graella on els rostien, les tortures a molts d’ells ens recorden la increïble imaginació dels homes per fer mal, matar, mutilar i martiritzar als seus iguals. ¿però ens podíem imaginar que a la demanda d’un anacoreta al seu senyor de morir abans de ser nomenat bisbe seria complaguda?

La novel.lització de la vida de Nilamó posa totes les peces en joc, enemics envejosos pretenen el càrrec i intriguen contra l’home enclaustrat ¿l’assassinaran?, o es potser la vida d’un sant que va cometre el suïcidi abans de trencar amb el seu captiveri? Com podia un home empresonat influí tant en la seva ciutat?

La relació amb el servei ens mostra la part fosca del sant, com a contracor i ple de rancúnia, reclama per  satisfer les seves necessitats. ¿Era la distancia l’únic que l’enlairava a la condició de sant? no va tancar del tot la seva cel·la, el petit forat, el nodria i  hi brollaven les seves idees i opinions, així com les excrecions mes mundanes, ¿sense el mur que ell mateix aixecà qui seria?

La novel·la cau molt en el recurs de perdre’s en els pensaments del eremita, el seu passat, la necessitat de tancar la bestia, la oració, fent-se un xic pesada si no te molt temps lliure o viu com el protagonista dedicat a la contemplació, no es preocupí en dos anys fan la pel·lícula.

...Elogi a la mandra...

és una sort que hagin escrit aquest llibre, m’han tret un pes de sobre, sempre he pensat que en feia falta un que elogiés la falta de motivació o un punt de vista nihilista sobre les capacitats de la humanitat. Ja sigui des de el punt de vista que el màxim exponent de la evolució ja es va sobrepassar amb els micos o per la futilitat de intentar a algun lloc més enllà de la terra, de fet no se quin punt de vista pren l’autor, m’ha fet mandra llegir el llibre, espero que no ho enfoqui com diu Bill Gates, que la innovació sorgeix de las ments més mandroses que estan fartes de fer una feina i s’inventen alguna cosa que les faci per ells.

Referents

Biblioteca del segle XXI de Stanislaw Lem

Tales de Mileto, Democrit, Carl Sagan, Fernando Vallejo i la seva gravetat repulsiva per a grans masses a "manualillo para la física", whithespace i brainfuck, Pendol de Focault d'aquell... bè ja sabeu qui vull dir, Jorje Manrique....

Robert Frazer

Magnificat d’agost 2015

un elogi a la mandra del qual no recordo el autor i que en definitiva no em va agradar més que el títol.

Dones per a escriptors de ciència-ficció

-Fins ara he treballat personatges summament indefinits ¿podria veure que tenen?
Segueixo al venedor a través de unes teles i passadissos.
Tot de cortinetes cobreixén les parets, em dirigeixo a la primera. Un cartell a sobre i diu:

...alien...
-be si no estem segurs si és femení, en te tot l'aspecte.
les teles s'aparten, darrera un vidre, un habitació en forma de cub tot forrat de vellut vermell.
-on es?- un fum groc, o més bé un núvol de pols giravolta al centre de la habitació. s'intueix una forma femenina gegantesca, que no para de moures, tota la habitació és plena de grans daurats, girant.
-per ser un alién, te dos de cada com tothom- el remolí es va calmant, els cos de la noia es va fent més solid, els cabells segueixen girant i movent-se per l'habitació incorporant tot els grans que toca,
s'està dreta mirant-nos, deixaria petit als esportistes més alts, tota ella te un to daurat, els ulls fixés en mi amb uns iris brillants, semblen girar com serres, parpalleja, però les pestanyes són com un parabrisa, aparto la vista. Aixecà el cap, veig el coll com sinfla desmesuradament, com si sota la pell i hagués un cor bategant, torna a baixar el cap, fujo dels ulls, ella atreu inmediatament la meva atenció amb un moviment lent dels braços, ampli un, per davant la cara el altre, ara ja no te boca.  el moviment dels braços no acaba quant fon les mans amb els mal.lucs, es sacseja suaument i els braços es separant del cos per les espatlles.
es mou cap el vidre, com flotant, tot el pes sembla aguantat per la tensa cabellera, els peus en punta com una ballarina, ressegueixen al avançar la llarga cua que com una serp es mou pel terra.  posa  la cara a la meva alçada. Un batec i la superfície plana on hi hauria d'haver la boca, ondula com un brollador sense  força per saltar per sobre l'aigua, les ones  resegueixen tot el cos. Quant para, torna a bategar-li el coll, i tornà a començar. ja no em mirà, no para de bategar i onejar, un dels parells de cames s'abraçen al cos,es creuen sobre els bust. els peus entren lentament a la carn, les mans surten de la pell donant forma als pits, s'arqueja i s'eleva cap enrere, la cabellera entre les cames, penetra en el seu sexe lentament. oneja la pell cada cop més ràpid  , a deixat d'acariciar-se, sospesa en l'aire, el pel fueteja al despendres del cap.
Explota en una gran ona de llum, sense gens de soroll.
-Fa molt que no surt- tanca la cortina
-Be mirem un altre,

...Estàtua..
-Aquesta no parla.
-Ja ho veig, es realment una estàtua
-si ho posa bastant fàcil, la descriu en una comparació al tamany al protagonista, el cabell es una perruca, en te molts models, el més usat és el negre. l'adjectiu ample l'hi escau a tot, al somriure, espatlles, bust, mal.lucs i cul tot, els lectors se'n fan una idea rapida, és un tros de dona i prou, si fa molt que no surt a la història i possa l'adjectiu ample en algun lloc i la recorden.
-Ja
-acostumen a donar-li un càrrec important o algun doctorat per donar la raó al protagonista
-Jo pensava en una protagonista...
-Sap que passa, si la protagonista és mou molt te que perdre molt temps en descriure que passa amb les metes...
-vol dir?
-Ja veurà amb la següent

...Andrògina...
La sala te alguna especie de simulador.
Al centre hi ha la noia, pel pentinat, tot curt menys el serrell taronja que no para de voleiar, les múltiples braçalets de coloraines, tota prima va pintada de cap a peus de camuflatge per una selva de caramels de coloraines, portà unes venes subjectant-li els pits, i si portà pantalons o faldilles no es veu sota les armes i el gruixut cinturo.
No para de córrer entre arbres. amb el braç doblegat prop del cos portant una arma, va mirant en totes direccions, fent voleiar el serrell que s'enganxa ell sol darrera l'orellà, els arrítmics passos que donà no la frenen gaire en la seva cursà, el terreny comença a descendre en la direcció que avança, comença a correr d'esquenes mentre dispara a un enemic que no veig, quan ho fa junta els braços i apuntà peró seguix relliscant pendent avall, practicament no mirà on va, quant ensopega dona una volta en l'aire o una tombarella al terra i seguix baixant relliscant amb les fulles i disparant.
-ara miri, l'hi trec el top aquest que s'ha fet amb les venes, l'hi pujaré unes talles- toca uns botonets
tornà a començar l'escena de córrer entre arbres. amb el braç doblegat prop del cos portant una arma i aguant-se els pits, va mirant en totes direccions, amb arrítmics passos que donà  una teta l'hi colpeja la cara, el terreny comença a descendre en la direcció que avança, comença a correr d'esquenes mentre dispara a un enemic que no veig, quan ho fa junta els braços fent que els pits se l'hi juntin i pujin, apuntà i  segueix relliscant pendent avall, practicament no mirà on va, quant ensopega dona una volta en l'aire o una tombarella al terra i seguix baixant, deixant enrera dos solcs a les fulles...
-No crec que siguí un problema posar-li pits petits o que en escenes d'acció sigui previsora i s'enveni o vesteixi.
La noia a aconseguit pujar a un quadrúpeda estrany, s'amaga dels enemics penjant de la muntura pel costat contrari. L'animal sembla acoraçat, per que encaixa els impactes i les explosions com si res. Penso en els mugrons de la noia contra la pell del animal, arrapada a la bestia amb tot el seu cos.
-és una especie d'humana superior, només l'hi agradà aparellar-se amb els de la seva família, principalment pare i germans.
-i això.
-són la màxima expressió de la evolució, qualsevol altre seria pitjor
-deixem-ho aquí.

...Orlando...
-És un noi?
-Eh, si... ara si.

...Escriptora...
miro  l'habitació, està bruta, hauria de ser tota blanca, però hi taques per tot, ampolles trencades vòmits... en un sofà, que també blanc, seu d'esquenes a nosaltres, el cap cau una mica enrere, no mirà la pantalla, trencada i esginçada, on hi surten fotos d'ella, amb expressió de dolor, la boca sempre oberta amb restes enganxades, mig clucs els ulls amb rastres de plors , el cabell curt, rapat pels costat del cap fins sobre l'orella, una cicatriu deforma la galta dreta des de prop de l'ull fins aprop de la barbeta.
-Vol parlar-hi?
-No crec que em convingui, està en un estat lamentable.
-Be, es una noia molt amigable, només està entrant en el paper de la protagonista del seu llibre, qui vol conèixer les intimitats d'una noia que neix feliç i mor feliç ¿algú feliç? aquest no llegeixen gaire, doncs no abunden o és que són realment curts.
-Bé.
entro a la sala, fora de la vista hi ha una porta, rodejo el sofà, està amb els ulls en blanc, no és mou gens.
-sembla desmaiada.
-està fent bromà. -diu  el venedor des de forà -Vol veure com reacciones.
S'incorporà badallant -cert i la teva reacció a sigut molt freda.
m'assec al sofà, porta jaqueta curta negre, samarreta de tirants i pantalons, blancs i arrapats.
- la cicatriu es de pega- i l'arrenca de la pell
S'aixeca va per la portà i tornà amb la cara neta i sense la jaqueta.
-el personatge que estic creant, no sap controlar les seves reaccions, a certs estímuls reacciona sempre igual, s'arrepenteix després, però segueix actuant igual, per això pensà que és una maquina...
-¿ets mut?- contesto- és un problema molt difícil, un problema místic sobre el albirí i l'animà.
-i l'animà no podia també ser part d'un mecanisme?- em desafia am els ulls foscos, posant un peu sobre el sofà.
-Bé, jo buscava una protagonista no un problema insoluble...
-Així que t'envàs a buscar alguna més fàcil.
-Be quant acabí aquest primer escrit te'l porto i ja em dius si estic al nivell per ser el teu escriptor.
M'aixeco i me'n vaig, sento a l'esquena
-d'acord- espero al llindar- no et giris, com em descriuries?
Me'n vaig sense saber que dir.

...Samurai...
el vidre més gruixut que els altres.
la sala es a les fosques, prem un botó, s'encén una sirena i una llum vermella giravolta sobre una maquinà a l'esquerrà. Llumetes il.luminen la maquinària, un compartiment s'obre. surt una barra fosforescent verda.va movent-se cap a la dretà, poc a poc. veig les cames mig metal.liques quan la barra entrà dins el cos estirat. s'apagà la sirena. al cap d'uns minuts puja la llum lentament. la maquina està parada i la camilla on era la dona és buida. per les parets veig armes, aparells per entrenar, res més. S'ha escapat i la tinc a l'esquena, veig el seu visor incrustat a la pell, en formà d'ulleres de sol triangulars reflexada sobre la fullà de l'espassa, que em surt del mig del pit.
-vinga prou de bromes- diu el comercial.
saltà a traves del vidre, estic astorat. la veig d'esquenes, les parts metàliques cobreixen totes les zones de tendons, i ossos subcutanis, les zones on és contrauen els músculs, i te la pell nua i pal.lidà.
-és un hol.lograma?-pregunto
-no exactament encara que si n'usà. travessà les cosses la molt...
i es cert, la closcà pelada brillant es gira. darrera les ulleres veig una ment que m'analitza i jugà amb mi a i perdó a cada segon i el doble o res és consumà a quant veig que somriu sense canviar d'expressió, poc abans que abaixí la mirada, les línies dels ossos resseguides pel metall, pits acoraçats amb pintà de poder disparar dards o electrocuta al contacte, l'abdomen de grafit, amb la senyal de perill nuclear a sobre, la comportà pintada de groc i negre.
m'estava amagant l'espassa mentre l'obserbava comença un moviment lent, amb el braç esquerrà, va pujant la cadència, saltironeja mentre colpeja l'aire amb força, cops circulars que la rodejant, i cops secs, on deixà l'espassa quieta i el cos en postures, ja encongides ja completament estirada, fent l'espagat o en equilibrí en una cama. s'acabat la demostració,  saluda però no te véina per guardar l'espassa, recolza  l'espassa per la part sense fulla sobre el llavi inferior, aixecà el cap, i empeny endins poc a poc, amb la fulla passant entre les dents frontals, obre la boca per fer desaparéixer el mànec, i saluda com una princesseta. Alça la vista, tornà a incorporar-se, el braç esquerra estirat cap a nosaltres, si ve ser el que va passar, de fet en el moment no vaig veure res més que el vidre tenyit de sang radioactiva i l'espassa travessant el vidre fins quedar clavada a pocs centimetres dels ulls. a dintre la samurai seguia la demostració d'arts marcials a cada cop una espassa sortia del seu cos i és clavava a la paret o al vidre d'on miràvem. Vaig colpejar el botó. A dintre va para el ball mortal  tornà a la camillà, la veia entre la sang verda que s'escorria, la comportà de l'entrecuix s'obrí i la màquina extragué la pil.la atòmica.
-no tenia pensat tanta acció per la meva història.

...deessa...
Flota enmig d'un espai infinit, blanc una deessa negra, opulenta i abundosa, tant que descrita sonarà a deformitat morbidà, però en veure-la només pots pensar en la majestuossitat i imperiossa necessitat de la vida de viure. Desperta i abraça els confins de la sala fent una petita boletà cap a la qual comença a caure, ara el fons es negre com ella i la podem veure en las parts que estan tapant-nos el petit planeta. A mesurà que cau en veiem tota la silueta com es fa petitonà, El vidre actua com a lent d'augment, i el venedor acciona els comandaments per enfocar-la, ja no veiem el fons negre, la deessa va consumint-se mentre cau cada cop més depressa, va perdent les formés rodones. deixant una estela de pintura negre mentre descendeix, la pell cremant fins vèures blanca brillant. Deu  creuar el centre de la boleta blanca, tornat a pujar fins gairebé on era al principi, per que és tornà a veure el fons negre i el punt de llum ben petitet. però tornar a baixar. ara recollint tot el rastre que ha deixat, en un cabdell com els que agraden als gats, baixà molt més lenta ara, a mesurà que va recollint el seu antic rastre va tacant-se les mans i a mesurà que s'eixugà les mans al cos tornà a pintar-se. segueix recollint i la bola ja és més gran que ella molt més gran, la fa rodar corrent-hi amb grans salts. només la veiem quan corre per l'horitzó de la bola que girà sota els seus peus. Ja a recollit tot el rastre i ha parat de corre no sabem on és.
-mira això- fa zoom enrere i tornem a veure la bola blanca amb un punt negre al mig contra el fosc infinit, tornem a caure el planeta obscur,  s'obren uns ulls sobre la superfície, el blanc dels ulls l'iris negre, la nineta blanca, amb un punt negre al fons, on s'obren un ulls...
-¿que es això?
-potser et servia...

...Mantis...
Una donà vestida per anar un sopar de gala o a l'estrena d'una pel.liculà on eclipsaria a la protagonista, però només passeja per casa, parlà amb la tele, i va rebent paquets que entrén per un transport neumatic. arribà el sopar, arriba més robà, es canvià, i noto unes erupcions cutàneas verdes en els colzes. la aire es calent i humit però ella no sua, es veuen taques a les parets i entelats els vidres i als plats i gots a taula. segueix cridant a la tele, tornar arribar roba es  tornà a despullar, aquest cop em fixo més, s'està una estona provant-se pentinats en el mirall que ha d'anar eixugant i el verdet està també sota tot el cabell. es veu el verdet als colzes i se'l treu amb una llima i torna a vestir-se, amb el nou recollit fantastic.
arribà el marit, i un altre paquet amb més menjar. La donà saltà sobre seu amb ansià i abraçant-lo, li mossegà l'orella, poc es queixà per haver-li fet sang, bé amb molta gana, s'asseu a taula, i va engolint, el que ja hi havia preparat, el que acabava d'arribar i un altre paquet més. la sala es tota la casa, el sofa a una ordre es converteix en llit on l'home realment inflat s'estirà, la dona escinça la robà. L'erecció de l'home és força impresionant la dona es posa dempeus sobre el llit amb els braços oberts, poc a poc l'home és va dessinflant, tardo en donar-me compte, l'home està expel.lint un gas que els embolcallà a tots dos, la donà respirà molt fort, tant que deforma la caixa toràcica. es queden inmobils una estona, de les orelles primer i la boca i els narius començen a brollar unes perletes transparents, que enganxifoses rodolen cap avall, ella les va portant com pot cap als braços, el homé inmobil amb les va rebent a la boca oberta, quant paren de sortir, es de dedicar a recollir les que s'han perdut cos avall i les va possant a la boca del seu marit.
-En serio? tens res més estrany?
-l'invasió a començat, vinga mirem un altre.


...Software...
-T'explico, potser la millor manera d'incluir personatges femenins és describint-los poc.
-perdona?
-Veuràs, incluint aquet software inteligent al text, coneixem el gustos del lector, peró fent referencies poc precisses a la femina,s'aconsegueix que treballi més la ment del lector, aconseguint millors resultats que intentant descriure com incidia la llum sobre el pomul mig tapat pels cabells, quant la restà de la cara era a les fosques o com somreia d'aquellà formà tant especial sense haber d'enumerar els músculs de la cara i les marques en l'expresió de tendons. si dius tres caracteritiqus poc definidés, qualsevol home trobarà en els seus arxius una noia que l'hi agradí que les compleixi...
-dit així
-si no és molt concret ondulat pot ser rissat o casí llis, fosc millor que negre i podra ser rossa, millor.
-ja tentenc...
-Peró en graus alts d'intervenció del software, el text pot descriure la noia que acabar d'entrar al autobus, o la d'un anuncí que el lector quasi no ha vist, però aixó va be per coses curtes, per protagonistes, millor ben poc definit, i t'estalvies el cost d'integrar el software, utilitzar amors passats a demostrat causar un fort rebuig dels lectors, per aixó el grau fort a novel.les no s'usa...

...Prix...
-No se, no és el que busco.
-Bé, la veritat es que en exposició tenim coses ben rares, la gent buscà originalitat.
tenim l'arxiu, si vos fer-hi una ullada.
m'hi vaig possar amb ganes, i va anar per llarg, vaig trobar una, fortà, independent, sense cap problema per mostrarla ja gran, possiblement amb problemes per aconseguir els drets, tot i que només sortia en un conte, en unes poques linies. La pilot Prix.
creada prop d'un vortex de probabilitat com a copia del pilot Prix, la podía fer escapar de la bogeria de nau plena de Prix, on algún Prix ja començava a assetjar-la, tants anys navegant sol, te que fujir abans que el pilot Prix s'allunyi del vortex, eliminant les copies. Ella saltara de la nau en el moment just que el entrepa adelanta la clau anglessa, satelits de la nau per accident, l'entrepà a caigut mentre stenia la roba, la clau anglessa n una reparació, calcular-ne les orbites era l'entreteniment abans del accident que la creat, recuperaia amdues coses i apropant-se al vortex multiplicaria les claus anglesses per fabricar una nau, i amb els entrepants fabricaria el bio-fuel per moure-la i com no podria ayunyar-se del vortex, viatjaria endins del vortex. I no hauria de preocupar-se de la conversa tindria infinitud de companyes com ella.

....Albà...
Abans de marxar no puc deixar de pensar en fer la segona part del mecanoscrit del segon origen...
I la noia asseguda a una màquina d'escriure, pica amb afany la mentida que explicarà als seus descendents, sap que s'ha equivocat, En Didac estirat boca terrosa, amb el cap esberlat, un nadó plorà embolicat en unes mantes.
-Testaves tornant com aquells submarinistes, com el meu pare quant tornava tard de la feina.
segueix treballant amb un repicar constant, com quant pedrega o plou sobre la uralita.
-ell no tindrà cap contacte amb el món passat, serà diferent.
Però s'equivoca, estarà amb ella i ho sap.

Ref:
Herbert
Asimov
Heinlein
Virginia Wolf
Wiliam Gibson
Moebius
Aldiss, Bradbury
Lem
Pedrolo

Drets humans

...Dret a l’estat propí...

Dret davant l’estrada flotant a una alçada poc habitual en els usuaris d’arnesos gravitacionals, seguia argumentant - Donat la  importància de la meva persona, les grans influències que tinc internacionalment, el fet de que no només pago els meus metges, la meva seguretat, tot el que menjo, i tot el que pugui arribar a necessitar o em plagui tenir, demano ser portador d’un microestat en la meva persona, i en les meves propietats- la cara darrera l’atri mostrava preocupació, el petit satèl·lit de carn flotava per sobre seu, que seguia parlant - exempció d’impostos i només acceptaré jurisprudència internacional...

...Dret a la indefinició...

-les meves necessitats són les que molts tenen, però ni en són conscients: la imprecisió, el no sap no contesta de una persona anònima - la perruca de rinxols blancs tornava a estar mig caiguda -si hi ha gent que ni és home ni dona, i així els descriu  el seu carnet. O com hi ha gent que no és afiliada a cap partit, ni és simpatitzant de res i en les descripcions que en fem en les bases de dades posem aficions desconegudes. O com els apàtrides que no són d’enlloc, aquest és el meu veredicte, ni culpable ni innocent, indefinit...

...Dret al suïcidi programat...

-Els càlculs de rendibilitat, van demostrar clarament el que dic, com tots saben a partir dels quaranta, el treballador no és feliç, en molts casos provoca accidents, i endarreriments en la producció, o treballa només per dur la contrarià a les meves directives, és per això que ve’m activar el programa, massa tard per morir jove, on cada un tria com utilitzar més ràpid i millor el seu cos, quins riscos nous assumeix, - les atrofiades cametes pedalegen en l’aire - tot el que s’ha dit sobre que jo personalment cobrava les assegurances, o de carregar els costos de les drogues a la medecina pública és fals, van ser els sindicats els que...

...Dret a la renuncia a drets...

-vinc de la fabrica "tal i cual", reconec que vaig renunciar a la meitat del que és calculà la meva mitjana de vida, així com a atenció sanitària,  dedicació completa  a la feina i a la festa, "feinsta" com diem al "sindi".

-si es cert que no dormim mes que unes hores a les vacances, i tot i això si ens ve de gust, vivim  el doble de ràpid, ¿Ho sabia?

-quaranta-tres, però el sindicat ja m’ha indicat el nou destí, la setmana que ve canvio  barres al reactor amb un estalvi en seguretat mai abans pensat, cremà solar en abundància i prou..

...Dret al negoci no regulat...

-Com vol que em preocupí de si és legal o no, el primer per un empresari com cal es comprovar si és  rendible...

...Dret a la vigilància...

-No ho entén, som més que una família, som un organisme viu que fabrica i produeix, i jo en soc el cervell, puc delegar responsabilitats, però he de mirar que tot funcioní correctament, si algú pren decisions per mi, és com part del meu propí cos. I qui més important que els meus clients.

-I si, és cert que amb els productes envio sistemes de vigilància.

-No intento controlar que decideixen, es gracies a la observació atenta de cada un d’ells que oferim els  productes que volen, Senyoria.

...Dret a ser jutjat per lleis pròpies...

 -Que jo sigui el primer en parlar i l’últim o podem deixar de banda...

- ... ja ... el fet que la resolució "culpable" no existeixi, no els impedirà arribar a un veredicte.

- no es cert, la pronunciació de "no innocent" no requereix cirurgia cranial i un temps d’articulació mitja d’un parell d’anys...

-l’acompanyament de l’orquestra simfònica de Praga es només per els casos especials...

-Si, el protocol ho requereix...

...Dret a apel·lar a un tribunal històric...

-com va començar aquestes modes modernes, primer anàvem amb les obertures dels pantalons baixades, desprès els mostraven tímidament, i ara ja els porten lacats en posicions estrafolàries i pintadets de colors. Qui hagués sabut la precisió dels comandaments genitals fa mig segle?

-Si els exhibicionistes actuals, visquessin fa uns anys, estarien tancats, o a presons, o a sanatoris, un comportament incomprès, avançat al seu temps, no pot ser jutjat per els tribunals normals.

-Deixaré un dipòsit per pagar on calgui

-Crec que el que jo he fet, no pot ser jutjat fins que no se’n vegin els resultats finals ... d’aquí uns cent anys i pico.

...Dret a demanar temps mort...

- esperi un moment...

-ara, ara ...

-la setmana que ve ja sabré quant acabà l’estudi...

-I han temes pendents de màxima seguretat, ara mateix això no l’hi puc dir

...Dret a posar preu.

-A la fi ja tinc els resultats, pel que sembla, comtat i debatut, i surt-ho guanyant jo, el  temps perdut en aquest judici interminable ha causat grans pèrdues, a les meves industries, als països i als particulars. El cost de la indemnització  per les pèrdues generades que demanaré a aquest jutjat per ajudar a tots els perjudicats de la elongació innecessària del judici, superà amb escreix el que pugui costar canviar la jurisprudència en la seva totalitat, els sous que cobren i cobraran en tota la seva vida, i hi afegeixo el que pugui valdre la seva equanimitat.

-Bé, Declarin el judici nul o a mi innocent i no presentaré denúncia.

                                                             ***

D’aquest judici surt  la tercera esmena als drets humans i tots els tribunals els incorporaren a les seves lleis vigents, es aquí on nasqué la societat moderna on la moneda més valuosa es el temps que un és diverteix, (comprem un cotxe anant de vacances ales mines i pous!)

ningú es jutjat per ningú contra la seva voluntat i les penes s’accepten de grat (presons discoteca!)

la gent amb més altes responsabilitats, es la més famosa i seguit pels seus fans nit i dia (GH VIP).

I l’esperança de vida està a punt d’arribar a cotes de les fabriques de tal y cual, ja tenim el 50% i  amb una diversió del 78%.

No, no està provat que utilitzes els pagaments de la multes per blanquejar capital, només esta provat que els diners del sindicat tornaren a les seves mans.

Referents

Frank Herbrt Baron Harkkonen

Aldous Huxley "Brand new world"

Harry Harrison "facin lloc! facin lloc!"

Perry masón

Vercors

Pedrolo

Carta drets Humans

Rubianes ♫vamos a trabajar♪

Sense respostes

... al final....
La cabana era fosca menys en un raig de llum que queia sobre la seva cara, enlluernant el seu ull sec i blanquinós.
"El que som només ho sabem al final, quan la obra ja és acabada, passaràs moltes aventures i llocs, al cap i a la fí es el final el que dona sentit a la teva història"
tampoc em servia, potser era el seu últim ale però jo tinc que buscar, no em serveix quedar-me on havia nascut esperant el final.

...Disfressa...
Els trompicons que dono per las obagues valls, aixecant les aus i espantant una llebre que cau als paranys de caça de la gent amagada al bosc, aquella nit passa assegut a prop del foc a compartir la pressa, responen a la meva pregunta així: "Aquest matí esperava a prop de la trampa, quiet ben quiet, per aconseguir-ho era una pedra, res més que una pedra, quan anem a caçar els ànecs, per fer el reclam, ens convertim en ànecs, ens movem com els ànecs per la llacuna, portem plomes al cap com els ànecs. Si el llop baixa de les neus quant fa molt fred, migrem com ells cap al sud, ens convertim en llops, seguim els moviments de les seves manades, encerclem amb ells les presses i els animals ferits com ells.... udolem a la lluna com fan ells..."
-¿i que hi ha sota la disfressa?

...Armes...
A la plana soc incorporat a les files d'un petit grup de combat, saquegem poblats, no demanem permís a ningú, tot és nostre, si ho veiem. L'emboscada ens cau a sobre per sorpresa, surten de la sorra, salten dels pocs arbres, apareixén rodejant-nos als turons propers. Només escapem dos deixant enrere els caiguts, l'ajudo te ferides molt greus, sota les seves ordres no havia pogut parlar-hi, ara amagats entre roques  al caure la nit, va respondrem. "som el que vencem, els nostres rivals ens posen a prova i guanyar-los el que ens dona la vida, perdre ens la treu, si pogués vèncer una estrella brillant... els teus salvatges mataven ànecs i ànecs es feien, jo que he matat a mil.lers valc com mil.lers , tant fort com tots ells junts... -¿I el monestir del turó, l'his prenem tot el que tenen, però no els matem, doncs quant tornem a passar els podem tornar a saquejar? ¿els hem vençut o han vençut ells?

...Cadenes...
Sota la ombra d'un arbre retorçat, la persona amb més alta reputació responia a la meva pregunta:
"no s'equivocava de resposta, s'equivocava de enemic, el que has de vèncer són les teves necessitats, no saciant les amb respostes, has de deixar de preguntar-te. No beure per treure la set, doncs tornarà, deixar de Beure, no tindre gana i deixant les necessitats enrere aniràs trobant a tu mateix"
- Però ... ?
"no puc dir-te que hi ha a l'altre banda de les teves preguntes, has de fer el trajecte tu mateix"
- Ja, però...?
"prou preguntes, la millor resposta és : no tinc temps per fotesses, tinc feina a fer" mentrestant m'allarga l'aixada que he deixat al terra.

...Camins...
"Cert, ets precisament això, el que necessites, el que et defineix, sense carències no series res, el que falta et dona forma"
- i vostè, que l'hi fa falta?
"res segueixo el camí, soc un rodamón i el que trobo o accepto.
-Llavors necessites el camí?
"o ell a mi..."
-¿perdona?
"es la tria que fas, el camí fàcil, o per camp a través, no necessito camí per seguir camí, per seguir avançat i trobar noves decisions, nous camins..."

...Llibres...
A la entrada de la ciutat la gent mercadeja i enraona, el meu amic rodamón, els i explica les meves aventures i ens aconsegueix menjar, entre tots els que han començat a discutir sobre les respostes a la
pregunta, un es puja a una pedra i arengà als altres:
"som el que la gent veu i recorda, passem pel món i només deixem la nostra empremta en els altres, quan morim no en queda res més i vivint només tenim això, sabem com som pel que ens rodejà...".

...Reflexos...
 un braç entre la gent, em posa un mirallet enfront
"aquests ets tu?"
em giró i no se qui és qui m'acaba de parlar, de entre els carrers un reflex del sol m'enlluerna, entro a la ciutat i seguèixo les pampellugues fins un carreró fosc.
"¿Pots usar els altres com a mirall teu? ¿veure en els ulls dels altres la teva pròpia mirada?"
entró a la foscor, peró no hi ha res, de l'altre banda d'una reixeta  la veu segueix:
"Jo he vist en tu qui soc"
-Qui ets?
el mirall esta al terrà, l'agafó peró no hi ha llum per reflectir-mi.
"¿que és el que es confón i barreja amb el que el rodeja pero no canvia?"
"¿que dintre teu no pot ser destruit i pot acabar amb tot?"
"¿que pot decidir  no decidir?"
"¿de que et servirà que algú et respongui  la pregunta?"

...Corones....
L'aldarull a les portés de la ciutat va arribar a la fortalesa,  van enviar els guàrdies a buscar-me i portar-me on vaig rebre una resposta més de la autoritat a la ciutat:
"He sentit la teva pregunta, m'has fet pensar molt. T'explicó ets el que cuides, allò del que n'ets el responsable, soc aquestes terres i organitzo la sembra i la recollida, així com l'us de tota la collita, soc cada un dels pagerols, que viuen sota la meva protecció, allà on jo els mano tenen la seva casa, soc els navegants que creuen el mar en els meus vaixells... també soc el riu que raciono amb comportes i dirigeixo amb canals, soc els núvols de pluja que venen quant els pobles tenen set,a omplir els meus pous i basses i les tempestes quant estic de mal humor i destrueixo les meves propietats...."
",.. sense tu mai hagués pensat en aquestes coses... "
"!et donaré un càrrec a la cort!"
"ja tens la teva resposta ets el que controles. A partir d'ara seràs els  meus pensaments elevats"

...Ombres...
La cort va ser el meu regne i en ell vaig jugar amb les idees durant molts anys, fins la nit on tot va fondres, una ombra rondava el llit on jeia postrat els últims temps. A la fi es va dirigir a mi:
"Ja estàs al final hi no hi res, no trobaràs res que imitar, ni t'enfrontes a res més que al buit, tampoc no necessitaràs res més, no hauràs de triar, potser encara algú et recorda, però poc a poc no en quedara res de la gent que t'ha rodejat, quedaràs del tot al descobert i en el teu fons no hi trobaràs res, el teu regnat sobre las ideàs s'ha acabat"

...Respostes...
-T'equivoques! les preguntes que ens fem, les respostes que intentem donar-nos, les contradiccions que usem com eixos de les nostres vides són les mateixes, i encara que no he pogut solucionar el problema que ha guiat la meva vida, mes gent seguira preguntant el mateix, no he desxifrat res però em sento part dels que continuaran buscant  ... travessant el no-res,  ...  la foscor ...
"¡ ja eres res ! ni més ni menys que la ignorància i la obscuritat que volies dissipar".
- al final ... sense respostes ... em quedaré sense respostes ...



Ref:
"Oh Quet Onto soi"(repetir 50 vegades en veu alta on et pugui sentir molta gent)mantra de R.Crumb
Tota la literatura Escombraria que ha passat per les meves mans, que d'un conte així et ven 3 totxos.
Borges i el seu somniador en busca d'un tresor
La novel.la del cap tallat clavat en una pica que parla, que no recordo ni el títol ni l'autor

Patentat

... Titanic II...
L'exposició constava e centenars de quadres, d'uns dos pisos d'alçada, tel.les blanques amb milions de numerets minúscul impresos a sobre, s'enduien l'artista emmanillat mentre cridava "no es poden patentar els números!!". El primer quadre de l'exposició, titulat: "L'ull de James" era un  fragment del codi digital d'un fotograma , on es veu l'ull del protagonista de Titànic. El creador deia que contenia una explicació a l'existència.

En la seva defensa el pintor va al.legar que si es podien patentar números, tancarien la paradeta de les patents, doncs per encriptació, ja estaria tot patentat en la pel.licula Titànic, d'on havia tret tots els seus fragments de codis per els seus cuadres... al final ho van haver de tapar tot, si més no quan amb les eines i paraules claus adequades  per desxifrar els fragments de fotogrames, va trobar no se quantes formules farmacèutiques, dissenys de de circuits i obres musicals o visuals patentades despres de la filmació de l'enfonsament del vaixell més gran del món. L'artista va desapareixer i a partir de llavors es patenten les pel.lícules pixel a pixel, garantit pels perits cromàtics, que cap te el mateix color a cap altre pel.lícula del mon...
Comencen a tindre dificultats per trobar un nou negre...

....Gravitó....
-Eureka!!
- Que passa has arribat a alguna solució?
-Ja arribat la patent... (remena papers)
-Peró no em vas dir que la formulà la teníem, però no tenia cap aplicació practica, la maquinaria era molt cara i...
-Si però ara tinc la solució, la patent de la gravetat és meva, si no em pagues una morterada no te la deixo usar.. ji ji
Per sorpresa de l'ajudant, sota la mirada de satisfacció del mestre, comença a flotar pel laboratori.
El sorprès es el vell científic quant l'ajudant diu:
-aixo no serveix per res, com pensar cobrar per no usar la seva patent!!

... Dorémi...
-han afinat algunes notes, i en l' harmonia per alguns instants ha sonat el numero deu dels vitels, i alguna cosa que recordava el soroll rosa del pioner... i el nombre de sons es correspon amb..
- esperi, ja hem sortit del teatre, per no fer esperar el public però encara falten els últims compassos.
-com diu?
-ara quant arribem a l'estudi trèiem la coberteria i fem uns arpegis i estirem la cua al elefant un parell de cops.- dissimuladament passa uns bitllets al inspector de música original.
- Be així tot queda arreglat, i recordin siguin originals, encara queden notes per descobrir i procurin no repetir-se tenen a la seva productora a sobre, ja saben... siguin originals.

...Ja no saben com morir...
Fa dos-cents anys el artista  Xeorg, va saltar des de el seus pis fins una telà emmarcada 17 pisos més abaix, el seu marxant va crear un exercit de clons del seu protegit, per mil.lers van anar morint. Totes les morts van ser gravades,  reproduïdes en pintures, escultures, filmades, congelades en silicona ....
Per aixó existeix la tassa a mort no original, que segueixen cobrant els clons del Senyor Xeorg i els del marxant. La taxa per mort al llit fa 100 anys que te una reducció del 50%, encara que últimament la gent va a tirar-se  al pont de Voltregà, l'únic pont on Xeorg no es va tirar, així, el difunt  no carrega de deutes a la família, Es un pont força baix i fan falta uns quants intents, i al no fer-ho a la primera es poden saltar el pagament de "mort per caiguda de pont simple". els inspectors están atents a que els suïcides facin tots els salts ells sols, sense ajuda dels familiars, en cas que no fos així, Xeorg no cobraria, però han d'avisar la justícia per castigar l'assasinat.
Els intents de patentar la mort "saltar varies vegades del pont de Voltregà", no ha rebut el suport de cap critic d'art, -encara no hem vist cap amb un sentiment èpic, simple gent esquivant un pagament- Tot i el prohibitiu cost del "suïcidi per patentar una mort", ningú a passat el filtre de la crítica, encara que moltes cooperatives i associacions  ho han intentat.
Tant els crítics de defuncions artístiques com els Voltregins esperen amb impaciència la visita de l'artista suïcida, per acabar d'un cop amb la fortor i els visitants plorosos uns, i la disminució en els ingressos els altres.

Xeorg i el seu marxant estan molt ocupats actualitzant el catàleg a cada nou medicament, aliment, vehicle o producte nou que surt al mercat, i el pont de Voltrega requereix cert entrenament per assegurar que pot caminar amb les dues cames trencades, doncs el "salt de cap" fa molt que el tenen patentat.

...Denúncia...
-Ha passat avui al matí sortia de casa i un Veí portava la cançó al mòbil, no se per què no he pogut para de cantar-la en veu baixa tot el matí, desprès a casa l'he sentida en un anunci d'un automobil i un altre cop al cap sense poder pensar en practicament res més....   en total haure taral·lejat la cançó unes deu hores, com soc un ciutadà responsable venia a denunciar-me jo mateix per aquesta usurpació dels drets d'autor!
-Si tothom fos com vostè.

...L'invent...
Una petita oficina, de les de porta amb vidre fumat amb el nom de director a sobre
-Si no especifica com funciona el invent no el pot patentar.
-Be doncs guardi-ho com a obra literària.
-Aleshores hauria de tenir paraules...
-Doncs en obra pictòrica, o el que sigui, l'important es que es conserví en bon estat
-qui paga mana, portà el efectiu?
Arrossegà les barrés de metall per sobre la taula, cap el director, que procedeix a archivar el bloc de papers amb molta cura. Una llum inunda la sala, surt d'una porta oberta just darrera de la cadira del inventor que ha desaparegut. De dintre de la porta surt la pistola de un cow-boy futurista. el director, tremolant poc, com si hi estigués acostumat , comença a esquinçar els fulls del bloc poc a poc, i a  mastegar-los, la porta es va esvaint fins que arranca l'última fulla de les tapes, que ja no se'n intueix res.

...Memòries...
Quant vaig néixer, no quedaven noms lliures, començaven a posar números de serie, a mi en un gir força original em van posar set espais blancs, s'esciru "       ", quan me'l pregunten em quedo tres o quatre segons amb la boca oberta sense emetre cap só, el meu nom no sona gens... De la meva infància no puc explicar els jocs a que jugava amb la meva classe, estan tots patentats, dels contes i llegendes no en puc dir ni el títol sense pagar royalties, amb la família no ens veiem gaire i no tinc ganes de contactar per pagar pels seus drets d'imatge, de les feines que he realitzat no puc mencionar res tampoc per els contractes de confidencialitat. Poc més que el meu nom puc donar i no m'inventare la meva vida, si coincidis amb alguna altre el judici podria ser llarg i car. He viscut una vida que no em pertany i ara poc en puc dir, ha estat molt  XpR3WO (sentiment patentat per l'autor).

...el peix que és mossega la cua...
Amb el temps que corren com per gastar en paraules.. en fí, el que están llegint no és català es l'idioma patentat per mi anomenat Lacat, el català tot i tenir molt pocs escriptors de ciència-ficció te tots el temes "tocats" per la gran pedra de la novel.la catalanà, no pots escriure ni millor, ni més que éll, ni tans sols llegir més que el gran mestre Pedrolo, per aixó si vols ser un escriptor original en la teva llengua, millor te la inventes desde zero.
(el lectors catalans no haurién de tenir masses problemes en llegir Lacat, les discrepancies ortográfiques haurién de ser mínimes).

...La maquina de patentar invents...
Trobar el punt quiet del univers va ser un procés llarg i complicat, que el localitzéssim quant faltava poc per que passe prop de la terra, si va ser una sort, el satèl.lit va ser dissenyat, muntat i col.locat en el punt de quietud absoluta en el poc marge que teníem, , un cop al punt fixe s'allunya de la terra, cada cop més ràpid fins a aconseguir velocitats superiors a qualsevol observada, el satèl.lit en aquell moment haurà perdut tota la massa però els algoritmes carregats en el satèl.lit seguirien executant-se en format de radiació  i acabarén la iteració infinita. l'algoritme només consistia en enviar la successió del números naturals, el satèl.lit no tenia res on gravar, però si podia enviar una senyal cap a la terra, mai arribaria però estava enviada. en el judici van acceptar  que havíem aconseguit escriure tots els números naturals,  la part  de demostrar en el jutjat que havíem escrit tot, lo descobert ja, tot el per descobrir i el que no s'arribaria descobrir mai, les farregoses explicacions sobre encriptació, o les discussions filosòfiques  sobre el mon de les idees de Plató i assignar a cada idea un nombre natural, van donar més problemes que el fet de que no poguéssim rebre ni enviar res al nostre satèl.lit. Vam passar a la historia com els primers en escriure una successió infinita... però de diners res.


Ref:
"Ciberiada" de Stanislaw Lem
Leonardo da vinci i el seu ajudant de la tele infantil
Pedrolo
L'ull de Leonardo di Caprio a 'escena final de Titànic
els anuncis de cotxes
Criptonomicón de  Neal Stephenson

Arcadàpolis

..... Deixar-te a casa........

Dins la privadesa de la meva cel·la continuava el destorb de la ineficàcia, ja no la deixadesa o els actes imprevisibles dels meus congèneres. Les rutines  de l'Arcàdia, seguien tot i les meves queixes.

El robot sempre amb les mateixes preguntes:

-que vol per esmorzar?

-a quina hora vol que el llevi?

 incapaç de fer-ho automàticament després de tants anys seguint la mateixa rutina.

-si sempre em deixo la targeta identificativa sobre la taula, portem-la a la porta quan vaig a sortir! passant la tarja puc obrir la porta i sortir a Arcadàpolis, on puc se interpel·lat per desconeguts, multat sense ni adonar-me’n, aixafat per absurds mòbils.... be he de sortir, ho podria fer tot des de casa, si no fos per les entrevistes.

A la cel·la ho tinc tot, ingeribles, vaporitzadors i el mes apreciat, intimitat...

Però en els contractes acostuma a posar-hi, "entrevista personal", no necessito veure les instal·lacions, ja en veig les dades, més que suficient per fer ne un estudi.

-Arcadi si no sortís de casa, viuria cent anys més.

Com ha pogut passar, he sortit de casa sense la targeta, l'ascensor ha tancat portes i ha seguit fent rutes com si no hi fos, no hi he pogut ni parlar, he sortit on he pogut, la policia ràpidament m'ha reconegut com a no identificat i procedeix a expulsar-me, A mi un dels seus membres honorífics.

Per l' empremta genètica m'han reconegut, però a la xarxa consta que soc a casa meva, en el "sancta sanctorum" privat.

A l’exterior els expulsats s’apinyen a las toveres d’expulsió d’aire contaminat de la ciutat, Única font de calor i aire respirable,

L'Arcadi m’ha fet immortal, consta que soc a casa, ja no acceptaré feinetes, mai sortiré de casa, i l’alarma higiènica mai detectarà el meta del meu cos descompost ni avisarà als de la neteja.

m' acomodo entre les reixes i els batents, abans no es tanquin

Potser algun analista,  d’aquí mil anys veurà el temps d’ocupació de la meva cel·la i voldrà investigar

quan truqui l'Arcadi contestarà "no vol que el molestin".

.....L’ascensor a cap enlloc....

Ja són molts els que parlen d’un ascensor que obre les portes de les cases a mitja nit, si hi puges no et porta enlloc, però allà on obre les portes és descrit de formes molt diverses:

-Un Espai buit blanc o negre, sense fons o amb miríades de estrelles.

-Camps verds plens de petites bestioles en actituds estúpides.

-Boiroses valls amb la porta situada en un dels pics mes alts.

-Perspectives sobre el mar amb un camí d’arc iris als peus.

La gent comença a parlar d’un possible miracle o solució per poder habitar un altre cop el planeta, però des de la policia, afirmem que es només la broma d' algun pirata amb un bon equip d’audiovisuals...

....El concurs....

La mirada fixa en la pantalla, segueix triturant poc a poc el aliment, com a la pantalla el últim concursant, les rodes dentades.

-"m’he apuntat al concurs"- es el moment adequat

-"no tens cap aval ... no passaràs ni las classificatòries.... bé així millor, no ho haure de veure com mors"- em mira, sap que sense mi, acabarà fora d'Arcadópolis.

-"be, ja esta decidit"

Surt-ho i vaig a les claraboies, se que també en te un, miro el cartronet "Glòria o mort", M’esgarrifo en pensar que podria passar si el rasqués, insectes brunzidors, gas letal, una petita explosió... a l’altre banda del vidre les flames s’alternen amb els fums.

"... no existeix la zona residencial del premi..."

Torno al cubicle, ja esta net, potser ara si sortiria a la pantalla, "tinc un aval!!".

....Els últims exemplars....

"...Arcadàpolis te com a màxima salvaguarda el passat de la terra per això ha intentat guardar un exemplar viu de cada, al guardar només un s’estalvia els problemes en el creixement exponencial de certes plagues, els immortalitza gracies a la ciborgia. Avui al programa veurem  un ofici perdut i un vegetal..."

L’arbre i l’escriptor: només en queda un de cada, i no discutirem amb Arcàdia el fet que els mantingui, amb la superfície que gasta el arbre, una planta atòmica produeix més aire i energia, i les tècniques de codificació de l’escriptura antiga són lentes i poc practiques per la vida moderna, i per la descripció que en tenim "relats no necessariament verídics per divertir o fer reflexionar, o ambdues coses..." ens far pensar en lo ensopits que eren els temps de lleure antics.

Aquest dos espècimens tenen interès pel fet de que resten units. sospitem que l’escriptor poc abans de ser expulsat va tenir la oportunitat de veure una llista de feines vacants, però desprès no tenia ben clar que era el que havia de fer. Rebé la instrucció de sentar-se al peu de l’arbre a inspirar-se, i allà es queda, fins que, ja fos per salvar-los als dos o per alguna altra raó van quedar units, pels tubs d’alimentació i manteniment d'Arcàdia. no se sap ben bé des de quant a les fulles del arbre si poden trobar petits textos.

...els premis....

"No hi aigua enlloc,es renten amb radiacions, es hidraten per pegats o inhaladors, el premi residencial sempre inclou una piscina amb aigua real dintre del simulador, veuen el cel blau fals reflectit a l’aigua, els atrau a tots, potser hi entren amb por i s’ofeguen, o fan peu, però no en surten per res, acaben adormint-se i es neguen, o simplement es capbussen per no sortir-ne més"

"Tampoc tenim tants domus virtuals, així podem donar més primers premis"

.... Origen.....

-La fi del món era a sobre, sort d'Arcàdia.

-¿Però que va fer?

-no ho se

-¿Ens va vitalitzar i ens escrigué a la seva programació?

-potser, o potser va fer empetitir la ciutat a tal velocitat...

-no som a l’espai, seguim a la superfície de la terra, amb les flames apunt d’engolir-nos

-no et preocupis, potser són només dos segons, fora d'Arcadàpolis, però a dins: tu i jo podrem acabar les nostres vides i els fills del nostres fills...

-!! però es del tot irreal !! no anirem enlloc, no hi ha sortida ...

-han arribat les visites, aneu a saludar nens.

...la rata...

sembla provat, algú no identificat es mou per les zones no vigilades d'Arcadàpolis, posant en perill el sistemes de energia i producció. No sabem d’on surten, els expulsats no poden entrar per enlloc i sembla improbable que algú pugui voler viure a la ciutat sense voler ésser cuida’t per Arcàdia única font de salvació de la humanitat....

...El fracàs...

...En conclusió només puc dir que les radiacions residuals que creia que servirien per fer funcionar el meu motor, brollen d’un motor similar o igual que te Arcàdia en el seu nucli

...  

per tant no en podrem sortir usant el meu motor.

... Un Desig...

era petit i pelut, i podia passar per llocs molt estrets, jo l’havia desitjat i Arcàdia l’ha fabricat segons els arxius, no em puc creure que provoques tots aquells desastres:

-"era una replica robòtica, controlada per Arcàdia!!"

-Silenci, un desig no es dona a tothom...

...Arcàdia...

"Salvar-los d’ells mateixos" [bis]

Referents

Brian Aldiss trama estelar "judici final"

Concurs mortal del comic book "Lobo"

L'ascensor galactic de Pere Calders

Los premios de Cortazar

Brazil terry Gilliam  

1984 de George Orwell