pròlegs i crítiques per a llibres que no escriuré

pròlegs i crítiques per a llibres que no escriuré

...Magnitud imaginària...

jo era conscient que amb crítiques a llibres no escrits plagiava a molts escriptors de ciència ficció que ens parlen, de enciclopèdies i teories que no ens mostren senceres... no se ells, però jo no és solament per mandra, també per insinuar una idea, i deixar al lector treballar-hi al seu gust. Quan ho sorpresa, ja no es pot ni plagiar a gust que ja et trobes algú que ja ho ha plagiat, en aquest llibre de pròlegs, Lem per això usà el recurs amb aquesta intenció, però lamentablement fracassa al desenrotllar fins l’últim punt les idees, genials per altra banda, no deixant al lector amb la sensació de llibertat al acabar els pròlegs, al contrari, doncs res mes s’hi pot afegir donada la profunda saviesa del escriptor hangar. jo el seu llibre no l’he llegit però ja me’l conec, no deixarà cap fil solt, tot i entortolligar-los fabulosament.

Part del problema parteix de las editorials, que com drapaires tot va a pes, i no publicaran un llibre on les tapes pesin més que els ful.

Cap escriptor que no en puguis llegir l’obra completa en hora i mitja, o almenys un recull del millor que en doni una visió exacta dels seus fonaments està essent sincer, a allargat els textos, ha repetit idees, i va pel mon fotut pels terminis de publicació.

El treball de Lem es poc conegut forà dels àmbits d’aficionats al gènere. és un del millors i donat que està escrit en hangar, quan no s’entén el text, t’apiades del pobre traductor. I entens que allà hi ha alguna perla intraduïble.

Els elements que en destacaria son:

-El humor (el pilot Prix penjant la roba a la finestra de la nau, sense explicacions  es al futur...)

-La criticà ferotge a la visió del mon des de el punt de vista humà. En aquest sentit he pres la determinació de enfocar-ho tot al inrevés, es  pot entendre tot el univers partint del punt de vista humà, però abans hem d’entendre o redefinir correctament que és ser humà. Segurament Lem ja la hagi fet aquesta reflexió, però com William Gibson sortint del cine per no veure 2001, no penso llegir mes Stanislaw Lem.

-Les  complicades descripcions de el indomable, que comencen detalladament, complicades, geomètriques, gegantesques o fantàstiques i quan ets ha punt de lligar-ho tot , ho remata amb una metàfora amb elements desconeguts, marcians o futuristes, que et deixen l’arquitectura flotant dins la ment per sempre, quasi ho has vist però...

Amb comparació a ell, els altres escriptors de ciència ficció queden bastant malament, els que  han fet divulgació científica se’ls i pot perdonar el baix nivell, però al pròxim que tregui un best-seller amb nens en un institut  militar... o adolescents en un programa experimental...

Ningú podrà fer un episodi com el del examen final del pilot Prix, calb, grassonet, ja gran .....  amb la seva encantadora fòbia...

Els pròlegs han de parlar de l’autor del llibre, del context on va aparèixer, si es desconegut l’autor, el prologuista l’avalà al davant del públic, el pròleg de Lem al seu llibre de pròlegs és immillorable, el del prologuista que el prologà millor se’l salten.

... salvar el mon...

Si visquéssim 200 anys, no tindríem suficient temps per llegir el nom de totes les persones que viuen al mon, a un nom per segon i sense parar en cap moment. o si fóssim tots els habitants del planeta convidats a una festa presentar-nos a tothom degudament  ens costaria dos longeves vides. Com pot pretendre l’autor que empatitzem amb tot els habitants del planeta, sense caure en generalitzacions ni etiquetes.

¿com aprofundir en la forma de veure el món, les necessitats i les habilitats que puguem tenir cada un de nosaltres?

I bé no se l’hi pot negar que com a economista, dir que la seva professió no te gaire futur, n’hi estarà remunerada com fins ara... almenys per a ell segur que es cert.

Les solucions que proposa per la mútua confiança i cooperació, podrien titular-se de feixistes i d’envair  la intimitat de les persones com a mínim. substituir responsabilitat per propietat i al inrevés no pot funcionar si necessites tenir dos operaris vigilant que fa un tercer.

El únic bo del seu "utòpic" regim es que ell no hagués escrit aquest llibre, ni n’hagués pogut obtenir els drets o pensar en guanyar-hi cap reconeixement ni benefici. L’atac que fa a la propietat intel·lectual es irrisori quan mires com a llicenciat les seves obres.

...Lleis universals...

!!No compreu això que teniu entre les mans!!

El llibre pretén trobar la veritat absoluta, fracassant estrepitosament, començant per les primeres frases on insisteix, en poder diferenciar els llenguatges matemàtics, dels llenguatges pràctics. diferenciació que no aclaria per ningú, ni el mateix escriptor sembla tenir-les clares.

les deu normés que proposa, és podrien reescriure:

-Ell te raó

-la imaginació conté més informació que la observació, documentar-se com cal o dur a la pràctica experiments.

-En cas de discrepàncies entre realitat i teoria, la realitat t’enganya.

-la teoria de la relativitat es molt complexa, inventat unes paraules, i espera que per sort la realitat es pleguí a la seva voluntat, permeten entre altres coses, obrir un boca de metro fins a Gaminedes a 200 metres de casa seva.

-la teoria de la gravetat s’assembla tant a estendre el llençol sobre un llit que newton l’hi devia caure la poma al cap quan estirava les arrugues dels llençols, tot fent el llit. segons l’autor la lluna no cau a la Terra perquè no pot fer-ho.

 -Tot el que encara no entenem es aigua (al més pur estil Tales de Mileto) d’això en segueixen les lleis finals

-El espai buit? aigua

-Forats negres? aigua

-El temps que corre? aigua

-Tota la mística de les animes? aigua també....

Amb el que costa el llibre millor compreu unes garrafes.

Però be en resum, la seva teoria explica, la creació de complexitat precisa de més espai i més partícules, sense contravenir les lleis de la creació de matèria, és pot subdividir un partícula en dos? doncs segons l’autor només es pot dividir en infinites parts, relacionar la teoria de que es impossible trencar un espagueti en dos trossos, amb l’origen del univers ens semblar molt atrevit i així mateix a l’autor que intentar amagar-ne la analogia en el text amb poc èxit, aquí l’usarem sense dissimular, tranquem l’espagueti, ens surten tres trossos, ens fixem en un dels dos punts de trencament, observarem que en realitat era un trencament múltiple, si ens fixem en un d’aquets igual, les explosions nuclears al trencar espaguetis encara no han siguin demostrades , cuinin amb compte la pasta. Tenim dos trossos similars i infinits de petits, que segons el imbecil del escriptor formaran el medi nou per els trossos grans, doncs sempre seran rodejats del polsim i mai es podran estudiar com a ens aïllats, sempre tindran el seu entorn...

Relacionar la gastronomia italiana amb les proto-particules era ridícul, dir que l’espai es crea al tenir pols de partícules flotant al voltant és un absurd, ¿doncs per on s’han escampat les partícules espai? però seguint ell mateix aquet viarany, cert que hi haurà un espai buit previ però cap macro partícula i arribarà abans que les seves micro partícules d’espai. (sic però de plorar de riure). Encara no n’hi havia prou de dir burrades, que n’enfrontà una altre, aquet espai propí en cas de que algú perdí el temps imaginant-lo, ho faria en forma gasosa, i segons ell no és així, els buits es superposarien, el buit inicial seria sòlid immòbil, per sobre el buit líquid, i a sobre si és dona el cas els gasos macros. Per tant reclamaria injustament la teorització d’una substancià equivalent a l’èter dels antics grecs... I així ja posats amb les bajanades oníriques, d’una ment contínuament torturada amb estudis superficials, al·lèrgia a les formules o subministraments constant de substàncies pernicioses per el cervell, postula, (més aviat pústula)

les partícules espai des de el moment que aparegueren fins ara, sinó sempre en igual composició i formà, són la mateixa molècula,l’aigua que ens donà vida.

depenent del moment que aparegué i del temps que el univers ha estat submergit en aquets líquid és pot pronosticà:

-Des de l’origen:

l’aigua te estat de subvertiu-la quàntica i està implicada en la voluntat antimetropia.

-proto-plasma, tres minuts desprès de l’origen:

la partícula més abundant no és el hidrogén sinó l’aigua, ens és amagada a l’observació en els forats negres que actuen d’embornals.

-formacions galàctiques i expansió:

les partícules d’aigua aïllades passen a estat eteri cristal·litzant gracies a enllaços de Van der Waals llargs, si permeten que la llum viatgi a grans distancies o impedeixen una velocitat més alta, es un qüestió que ataca però en cap cas aclareix, ni a ell mateix menys als altres.

Els forats d’aigua (negres), segons la seva teoria serien taques en 2D inserits en l’espai, en contacte tots ells, la superfície seria aquosa absolutament normal (!?), però cap al centre, l’aigua entraria en fase etèria comprimida creant més espai que el ocupà l’esfera. si bé la bolota si atrauria gravitatoriament, el fet de que no n’escapí informació més que a l’acció gravitatòria es deu a que de totes les direccions que es pot moure la partícula o la informació sempre te més probabilitats d’anar cap al centre doncs hi ha més espai...

com estan units els forats negres i que també i estiguí unida la fossa de les Marianes es una explicació que el tarat de l’escriptor ens estalvia.

la part de com l’aigua és el temps, clarament inspirada en la poesia de Jorge Manrique, els sobreeixidors i embornals retornen l’aigua fins l’origen i allà la tornen a abocar, en una espècie de perpetu big bang... un sense sentit més que per sort no aprofundeix gaire, plagia unes quantes poesies i alguna cosa de la roda dels temps hinduista i amb això acaba.

No compreu el llibre, en soc l’editor a més del prologuista, l’autor ens va pagar l’edició i la distribució, i bé havíem de complir. Tenim un nom com a editorial i un respecte per als nostres seguidors, em vaig guardar l’as a la màniga de afegir-hi un pròleg en el contracte, i bé qui avisa ...
no és editor. També en va encomanar que l’hi tries un pseudònim, així que tot seguit els encomano a tornar el llibre "d’un imbecil qualsevol" allà on l’hagin agafa’t.

...Llibre blanc...

Ho ha tornat ha fer, desprès de l’últim llibre "gargots", on cada lletra era diferent, ara ha tret un llibre amb totes les pagines en blanc, en el anterior cadascú era lliure d’interpretar els gargots com volgués, en aquets tots els lectors arriben a la mateixes conclusions, entren en la dimensió de l’autor amb la ment en blanc, i en surten amb la sensació d’haver compartit una experiència mística amb la restà de la humanitat. Sorprèn que la elusió del missatge faci menys interpretable el missatge.

Qualsevol que dediquí menys de cinc minuts a cada pagina no estarà captant l’essència del missatge, es convenient llegir-lo d’una tirada, amb alguna pausa per dormir, no és recomanable menjar....

...Recomanacions....

-aquet llibre no es pot llegir a les fosques sense una llum adequada.

-posí la màxima cura al passar les fulles, procurí no tallar-se la puntà dels dits, tot i ser una ferida lleu no incapacitant, molesta molt.

-no llegir mentre condueix maquinaria pesada.

-no creui carrers de més de quatre carrils llegint el llibre.

-el llibre no es digerible si no es en petites quantitats, en cas de intoxicació o sobredosis acudeixi al metge.

-qualsevol fet relatat és fictici, encarà que es pot objectar que la inspiració del autor ve del mon que l’envolta, tenim proves mediques que acreditant que viu suficientment allunyat de la realitat, com per fer impossible relacionar el text amb qualsevol fet real

-si viu feliç, no llegeixi el llibre, tota posterior infelicitat, sigui causada o no pel llibre, no serà indemnitzada.

-no recomanat per pallassos, gent que tinguí por als pallassos o no els suportí i gent que no es vulgui sentir com un pallasso.

-si no sap llegir no proví de llegir el llibre

-aquets llibre no conté missatges encriptats, no ens responsabilitzem sobre cap reinterpretació, transliteració o cablà que es faci sobre el text.

...La Democràcia és morta...

En aquest recull d’estudis trobem moltes maneres d’usar la democràcia per els propis fins, en cap moment proposa nous sistemes polítics amb participació ciutadana o sense, la considerà morta per que pretén tenir-la sota control, si be el partit de l’autor no arribà mai a tenir representació.

És un manual d’actuació per apoderar-se del govern sense incorre en cap delicte.

veiem uns exemples, tinguem en compte que el temps per executar aquestes idees es necessita molt temps i paciència.

-Fomentar la alta natalitat dels teus votants, i una fèrrea dogmatització de les criatures.

-Entendre la llei d'Hont, residir on el vot tinguí més influència, i si es pot canviar de residència, sempre que sigui necessari votar en algun lloc. quan mes cops votis al cap d’un any més gran serà el teu partit i major serà l’efecte carro guanyador.

-portar votants del estranger amb afinitats ben definides.

fins aquí jugà el joc dels vots amb força elegància, veiem les altres que no ho son tant i incorren en delictes:

-fomentar la baixa natalitat entre els contrincants, i fomentar una actitud rebel a qualsevol doctrina.

-Centralitzar els recursos, serveis i industries en zones d’alta població per desvalorar els altres votants

-procurar que desapareguin votants contraris, ja sigui reduint les cobertures sanitàries, posant de moda nous esports de risc, esports nacionals amb riscos clars, distribuint noves drogues o hàbits autodestructius, o simplement precaritzant el país i obligant-los a emigrar.

Aquestes tècniques, si més no, només poden ser usades si ja es te molt de poder, per això s’entén que les intencions de l’autor han menat un cop rera l’altre al desastre electoral que ens te acostumat.

per això diu que és morta, no la pot utilitzar.

.

...Manaments...

El següent recull que ens ocupà pretén reunir tots els codis de conducta humans, fer-ne una mixturà i trobar-ne uns adients a tots. L’autor en la mesurà del possible intenta, elevar els codis de conducta a lleis universals impossibles de trencar. Però comencem pel principi la barreja de supersticions i sistemes de organització tribal, es barregen de igual a igual amb els dogmes de les noves religions, en cas de confrontació, es decantà per la moralitat pròpia, la de la Europa humanista. El ecumenisme extrem el portà a usar el primer manament cristià com a base coagulant de qualsevol misticisme, la frase "tindràs només un déu" quedà transformada com a llei universal en "tindràs un sola formà d’explicar-te el mon", similars reinterpretacions és duen a terme amb tots els manaments de tots els racons del món, "la dona que estimis serà la teva", "no pots canviar coses externes, però tu si", "ets la honrà dels teus progenitors o tutors".

En el "no matar", divideix el problema en varies parts, on neix el conflicte? en un mateix, i l’únic forma d’acabar el conflicte es canviar un mateix, encara que l’eliminis el contrincant, el conflicte existirà encara dintre teu, i tornarà a sorgir.

En temes més formals imposa una dieta vegetariana, sense usar el foc per res i abstenint-se de menjar faves, uns quants períodes de desdejuni al cap de l’any,

En unes cites a els manaments de Confuci que no passen de ser unes directrius de bon comportament

es pot observar una intuïció del mon dels microbis quan diu, "no tornis les sobres del teu menjar al plat comú.

El punt final a la obra es la suma de les supersticions, unes es resten de les altres, els animals malignes d’unes creences són els benignes en les altres, molts rituals per superar el trencament d’un tabú es basen en tornar a trencar el prohibit, sobrevivint a la purga de mistificacions, poques cosses més que cantar ben fort quant es va pel bosc, no gesticular davant de animals,  no mirar el horitzó al mar si ets hereu del tron d'Irlanda.

...Procognosis I...

Un estudi matemàtic del comportament de la il·lògica. Les premisses són poques i bastant  assequibles:

-La màxima expressió il·lògica és el missatge buit.

-Qualsevol missatge pot ser traduït en infinites llengües, però només el missatge buit segueix tenint el mateix significat.

-Qualsevol coneixement per descobrir només pot ser representat de formà il·lògica amb la lògica actual.

el tema dels missatges aparentment buits però que contenen espais blancs de diferent llargada resulta banal al cap i a la fi, així com els llenguatges que usen símbols per marcar els espais buits, estil guionet baix o canvi de tipus de lletra.

si el descobriment no implica una reestructuració de la lògica, no es un coneixement futur, simplement faltà dur a terme l’experiment adequat fruit de una combinatòria dels elements ja coneguts.

Per dur a terme exercicis de procognosis l’autor proposa una paràbola amb la pesca.

D’ham s’usarà un proposició il·lògica formalment, s’han d’evitar proposicions senzilles de traduir a proposicions certes, la jerarquia que proposa l’autor es la següent:

-canvi de base

-canvi de ordre en els numerals

-canvi de valor dels operadors

-canvi d’alfabet

-canvi de diccionari

-El canvi d’univers
es el que pretén obtenir amb l’exercici, si amb la proposició il·lògica s’arriba a l’últim nivell de traducció, es procedirà a dur a terme els experiments amb la nova interpretació de les lleis físiques.

S’han de evitar les contradiccions de punt de vista, el fet dir que la realitat és hol·logràfica, no deixa de ser una transformació coneguda, d’un mon en tres dimensions a un plànol amb dos dimensions amb les indicacions optimes per entendre’l simplificant el mètode per representar-lo, pràctic per usar però no trencador amb el preestablert.

Una bona concepció il·lògica del món et mareja i et fa perdre peu.

El llibre n’és farcit, només en comentaré la última, potser la més aberrant. El món es desintegrà del tot a cada fracció de segon, deixant al darrera la capa visible del mida d’abans de la desintegració, cada partícula es divideixen en infinites fraccions infinitament més petites, de totes les fraccions només ens és visible una de elles de cada partícula, reduint-nos nosaltres i reduint-se el univers visible,  la capa visible del instant anterior restà visible en els  diferents tipus de camps (electromagnètic, gravitatoris, modal, i altres paraules que s’inventa). La realitat que vivim s’empetiteix ràpidament. l’espai entre dues partícules també s’empetiteix en funció de si l’espai pertany a una partícula de escalà superior que també es desintegra i empetiteix... mantenint la distancià entre les dos partícules similar...

La llei de la termodinàmica no és contradiu ni en el univers visible, ni en el que deixem de percebre...

aquesta visió del univers em va fer vomitar del mareig sobre els complicats llenguatges geomètrics.

si be no entenc tot els passos lògics e il·lògics, aquesta visió va ser pescada amb P →no P .

Tot i així l’autor la descarta per que segons diu tota explicació al univers, tot i que ignorada per la ment no ha de ser estranya al cos, i ha de transmetre una sensació de pau al ser escoltada tot i que no entesa.

Per aquest mètode descarta la teoria del buit al 99% que es predica des de Rutherford i que la mecànica quàntica adapta canviant el buit per entorns amb un tant per cent de possibilitats de tenir una partícula

es decanta per un visió d’àtoms sòlids al estil de Democrit i els seus àtoms quadrats, rodons...
Doncs igual que creure en la terra plana duia a les ments a pensar en grans salts d’aigua horripilants, el fet que disparant amb una metralleta, els advocats desvien ben poc les bales, no deixen de ser-hi i alimentar-nos tot i aquesta particular manera de pelar-los. Àtoms sòlids però ben fràgils i difícilment observables. Proposa un parell d’experiments de cristal·litzacions i lloà a Emoto i les seves fotos de gotes d’aigua semi gelades.

El tot és res, p→ Ø, es molt semblant a l’ham de l’anterior prognosi, la nova pesca recentment començada només l’hi faltà la contradicció d’on partir, doncs es negà rotundament a usar un símbol per significar el no-res i P→  es una proposició incompleta, no una proposició contradictòria.

Sap en quin mar vol pescar busca igualar tots els elements buits de tots els conjunts possibles, i usar transcripcions per convertir qualsevol element de qualsevol conjunt en el nou buit, d’aquell i de tots els conjunts.

Sap quin peix vol pescar, que en la successió de tots els naturals estan codificats tots els mons possibles, totes les lleis físiques i la moda de la temporada que bé, possiblement serà anar amb la cremallera dels pantalons trencada com anava l’autor a la presentació del primer volum de Procognosis.

...San Nilamó...

Una figurà bastant poc coneguda del santoral, egipci antic que podria ser el patró del delegats de classe, presidents d’escala o qualsevol altre tipus de voluntari forçós al que endilguen un marró, sobretot si es obra i gracia de la voluntat popular. Ja era sant en vida pels seus conciutadans dels que vivia aïllat, en la seva cel·la tapiada a les afores de la ciutat. Hi han Màrtirs que han demanat que el botxí donés més foc a la graella on els rostien, les tortures a molts d’ells ens recorden la increïble imaginació dels homes per fer mal, matar, mutilar i martiritzar als seus iguals. ¿però ens podíem imaginar que a la demanda d’un anacoreta al seu senyor de morir abans de ser nomenat bisbe seria complaguda?

La novel.lització de la vida de Nilamó posa totes les peces en joc, enemics envejosos pretenen el càrrec i intriguen contra l’home enclaustrat ¿l’assassinaran?, o es potser la vida d’un sant que va cometre el suïcidi abans de trencar amb el seu captiveri? Com podia un home empresonat influí tant en la seva ciutat?

La relació amb el servei ens mostra la part fosca del sant, com a contracor i ple de rancúnia, reclama per  satisfer les seves necessitats. ¿Era la distancia l’únic que l’enlairava a la condició de sant? no va tancar del tot la seva cel·la, el petit forat, el nodria i  hi brollaven les seves idees i opinions, així com les excrecions mes mundanes, ¿sense el mur que ell mateix aixecà qui seria?

La novel·la cau molt en el recurs de perdre’s en els pensaments del eremita, el seu passat, la necessitat de tancar la bestia, la oració, fent-se un xic pesada si no te molt temps lliure o viu com el protagonista dedicat a la contemplació, no es preocupí en dos anys fan la pel·lícula.

...Elogi a la mandra...

és una sort que hagin escrit aquest llibre, m’han tret un pes de sobre, sempre he pensat que en feia falta un que elogiés la falta de motivació o un punt de vista nihilista sobre les capacitats de la humanitat. Ja sigui des de el punt de vista que el màxim exponent de la evolució ja es va sobrepassar amb els micos o per la futilitat de intentar a algun lloc més enllà de la terra, de fet no se quin punt de vista pren l’autor, m’ha fet mandra llegir el llibre, espero que no ho enfoqui com diu Bill Gates, que la innovació sorgeix de las ments més mandroses que estan fartes de fer una feina i s’inventen alguna cosa que les faci per ells.

Referents

Biblioteca del segle XXI de Stanislaw Lem

Tales de Mileto, Democrit, Carl Sagan, Fernando Vallejo i la seva gravetat repulsiva per a grans masses a "manualillo para la física", whithespace i brainfuck, Pendol de Focault d'aquell... bè ja sabeu qui vull dir, Jorje Manrique....

Robert Frazer

Magnificat d’agost 2015

un elogi a la mandra del qual no recordo el autor i que en definitiva no em va agradar més que el títol.